Coincidint amb el mundial de futbol, s’ha celebrat a Montreal la RoboCup, una competició de futbol de robots autònoms que vol aconseguir que l’any 2050 un equip de robots superdesenvolupats pugui vèncer el guanyador de la copa del món de la FIFA.

Aquest tipus d’esdeveniments no són esporàdics. Cada any se celebren a Califòrnia els RoboGames, competicions esportives de robots amb normatives i categories adaptades. Els Edge of Robot: Ski Robot Challenge, són els Jocs Olímpics de Robots que s’han dut a terme a Pyeongchang (2018). Als Jocs Olímpics del 2020 al Japó, està previst que siguin més de 200 robots que hi participin.

A Tòquio 2020 també s’hi afegirà la Cibathló, que és una competició d’atletes biònics, que tenen el suport d’empreses tecnològiques i grups de recerca, com si fossin pilots de fórmula 1. El seu objectiu és perfeccionar les tecnologies que ajudin les persones amb discapacitats.

En els pròxims anys es produirà una veritable revolució en l’espectacle tecnològic, i els Bolt, Messi i Phelps acabaran cedint el protagonisme als Robocops en versió esport. Es viu un moment en què l’home s’ha proposat reinventar-se mitjançant la tecnologia. Ja el 1997, l’ordinador d’IBM Deep Blue va vèncer Garri Kaspàrov. Era capaç de calcular 200 milions de posicions per segon, mentre que Kaspàrov només podia processar-ne tres o quatre.

Per al director d’enginyeria de Google, Raymond Kurzweil, les màquines superaran el Test de Turing, el 2029. Això significa que no sabrem diferenciar entre una màquina i una persona, quan parlem amb ella. Si us sembla impossible, no us perdeu la conversa penjada a Youtube del presentador del programa Tonight Showbotics i Sophia, una “empàtica” androide que és capaç d’aprendre cada vegada que parla amb un ésser humà.

Per Kurzweil, el 2045, la intel·ligència tecnològica superarà la intel·ligència humana, i ens és impossible predir quines seran les conseqüències. Moment al qual denomina “Singularitat”. Google i la NASA van patrocinar la creació de la Singularity University el 2009, per aplicar les tecnologies exponencials i fer front als grans desafiaments de la humanitat. El lector pot reservar entrades per escoltar les conferències del Singularity Summit que se celebrarà a Madrid el 20 i 21 de febrer del 2019, sobre la tecnologia d’avantguarda. La ideologia que sustenta aquest procés és el transhumanisme, que anuncia la fi de l’envelliment i la fusió home-màquina. Kurzweil reconeix en el seu llibre La Singularitat és a prop que anem cap a l’alliberament del pensament a partir de les greus limitacions de la forma biològica. La principal víctima d’aquest nou paradigma és el cos biològic, que deixarà pas al cos tecnològic.

Els éssers vius són entesos com a òrgans cibernètics, amb un codi desxifrable, com s’ha fet amb el Projecte Genoma Humà (https://www.genome.gov). En reduir allò biològic a mera informació, el subjecte es dissol en la frontera entre home i màquina; entre el que és viu i inert; entre la humanització de la intel·ligència artificial i l’automatització de la persona.

De fet, vivim en una societat que entén la pràctica esportiva sota la visió mecànica. L’oferta imperant dels serveis esportius es fonamenta en la reproducció de models, l’automatització del gest, la priorització del rendiment i el culte al cos. No és d’estranyar que els continguts dels estudis de grau de ciències de l’activitat física i l’esport es fonamentin sobre el rendiment, els esports i la competició.

L’àmbit de la salut reflecteix un panorama similar. Es volen rejovenir òrgans, introduir nanorobots al cos, fer servir cèl·lules mare, transfusions sanguínies, retardar l’envelliment i evitar la mort de les persones. Recentment, en l’espai 30 minuts, TV3 ha emès un documental sobre el tema (Immortals?) que val la pena recuperar si no l’heu visionat. Per a un dels fundadors de la Universitat de la Singularitat, J.L. Cordeiro, la mort és un problema tècnic que en el pitjor dels casos se solucionarà d’aquí a 30 anys. Un dels seus últims llibres es titula La muerte de la muerte. En la mateixa línia apunta una de les principals investigadores espanyoles del Centro Superior de Investigaciones Oncológicas, María Blasco, en afirmar que cal entendre la vellesa com una malaltia.

El que em preocupa d’aquesta situació és el fort component ideològic, on es recupera la visió del cos com la presó de l’ànima i el maquinisme de Descartes o de La Mettrie. El cos és vulnerable a les infeccions, pateix malalties, envelleix i finalment mor. És la carcassa que transporta l’ànima en forma d’ADN, que només ens serveix si s’adequa als cànons marcats per una societat consumista, superficial i edatista. En el cas contrari, cal modificar-lo i reduir- lo a la seva essència digital. És com si s’aspirés a una nova transcendència de “màquines espirituals” com a Kurzweil li agrada dir. El que és paradoxal és que molts dels transhumanistes es declaren marcadament ateus...

Per a cognitivistes i funcionalistes, si home i màquina aconsegueixen el mateix resultat cognitiu, tot i que el suport físic és diferent en un ordinador que en un cervell, el procés lògic és el mateix. No importa si no coneixem el que realment passa al cervell, si els resultats són els esperats. El Test de Turing, per exemple, és només una prova comportamental. Així, és fàcil establir una falsa analogia on la ment és al cervell el que el software és al hardware.

Els transhumanistes entenen que es podrà traslladar la consciència humana als ordinadors i viure per sempre. El procés ja ha començat, amb la digitalització del sistema nerviós amb el Projecte Conectoma Huma (https://www.neuroscienceblueprint.nih.gov/connectome), que es proposa la ingent tasca de fer un mapatge dels 100.000 milions de neurones i bilions de connexions sinàptiques d’un cervell.

Els algoritmes dominen la nostra cultura en detriment dels sentiments i les emocions. La dimensió cognitiva considera irrellevant el suport físic, però s’oblida que no hi ha aprenentatge que resulti significatiu per als humans, que no tingui una alta càrrega emocional i per tant, un substrat biològic. A. Damasio, en El error de Descartes, destaca la importància de les emocions per a l’adaptació al medi, de forma que la por, l’odi, la tristor o l’alegria són manifestacions somàtiques, per a garantir la supervivència. En els processos emocionals intervé íntegre el nostre jo, amb molts més mecanismes cerebrals que en els cognitius i per tant, amb un grau superior de consciència.

Efectivament, tal com diuen els transhumanistes, som éssers fràgils. La matèria biològica sobre la qual ens sustentem està sotmesa a l’esdevenir de la vida, a accidents i a dificultats, que ens posen en perill constant. Però és precisament aquesta vulnerabilitat la que ha possibilitat crear un suport biològic auster i plàstic que s’adapta a les exigències canviants del medi.

Paradoxalment, la irrupció de la tecnologia no sempre ajuda a fer-nos la vida més fàcil. Hi ha un alt grau d’insatisfacció en les societats més avançades, que ens han privat d’experiències creatives, artístiques i plenament humanes. Tenim problemes de soledat, depressió i addicció respecte del fetitxisme de les pantalles. Mancances que es fan paleses en la falta d’expressió emotiva dels nostres joves.

Ens preocupa la bretxa digital de les noves tecnologies respecte als col·lectius més vulnerables, com el de les persones grans. Però n’existeix un altra igualment preocupant, i és la de la falta de capacitat emocional que tenen els nostres joves. Dèficits que tenen molt a veure, encara que no és l’únic factor, amb l’eclosió de les noves tecnologies. Tant com a desenvolupar el paradigma tecnològic... hauríem d’estar centrats a recuperar el paradigma emocional.