Hauria volgut fer-ho aixecant un trofeu però no va ser possible. Bé, al febrer va aixecar la copa, l’últim títol de la vastíssima trajectòria de Juan Carlos Navarro, un jugador amb un impacte espectacular al llarg de gairebé dues dècades que l’han projectat al nivell de les llegendes.

Amb Navarro se’n va un dels últims jugadors que aconseguien sobresortir, ser decisius, tenir sempre l’última pilota, amb una capacitat física i atlètica molt escassa. Pur talent en el tir, en el driblatge, en el domini de la pilota, Navarro no va necessitar el físic mentre va ser jove, però els anys i l’evolució del bàsquet –que avui exigeix atletes amb talent, i no només talent– l’ha portat a una retirada a temps. Amb 38 anys no es pot dir que sigui prematura, però també en té 38 Pau Gasol i té corda per estona.

Quan un jugador adquireix la categoria de mite també obté el respecte pel dret a decidir i a explicar el seu futur. Excepte que ho hagin pactat Barça i jugador, que l’anunci de la retirada de Navarro no l’hagi fet ell sinó el club no és un bon senyal, com no ho ha estat el que s’ha anat filtrant en els últims mesos sobre la relació entre Navarro i el club. Pesic tampoc hi comptava i el respecte mutu que es professen és possible que l’hagi ajudat a prendre la decisió. Quan La Bomba parli potser ho aclarirem.