Editorial

L’EDITORIAL

Les dues velocitats del futbol espanyol

Quan es diu que la lliga espanyola és una lliga de dos no és simplement un tòpic. Els fets corroboren empíricament aquesta afirmació. Només cal veure el límit salarial de tots els clubs que va donar a conèixer dijous l’LFP. El FC Barcelona (632,97 milions) i el Real Madrid (566,53) poden gastar entre tots dos pràcticament el mateix que tots els altres equips de primera i segona junts. Fins i tot l’Atlético de Madrid, campió de l’Europa League i de la supercopa d’Europa, té un límit salarial (293) que és menys de la meitat que el del Barça. Aquestes enormes diferències econòmiques s’han de traduir també, lògicament, al terreny de joc. Qualsevol cosa que no sigui que els dos grans clubs acabin primer i segon al final del campionat es podrà considerar una sorpresa monumental. El límit salarial –que el club no està obligat a gastar, lògicament– no només permet fitxar els millors jugadors, sinó també disposar d’una plantilla de més d’una vintena d’internacionals que fan que el rendiment de l’equip difícilment baixi malgrat que hi hagi canvis, sobretot quan juga contra rivals com els que acaben de pujar a primera divisió. Dit això, el límit salarial és una eina imprescindible per a la supervivència dels clubs, per controlar el seu endeutament i per fer-los viables a llarg termini.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.