Ernesto Valverde va signar un acord per entrenar el Barça fins a aquesta mateixa temporada (2018/19) amb una més d’opcional. Si vols resistir fins al 2020 haurà d’arribar a un nou pacte amb el club no més enllà del mes de març. Tot el que no sigui això seria una complicació afegida, perquè trobar un entrenador a correcuita sovint no és la millor solució. L’efecte Tata Martino hauria de servir per a alguna cosa. Tenint en compte que Valverde s’ha de guanyar, doncs, la renovació per una temporada en aquests propers mesos, la seva gestió de l’equip és perfectament coherent. Pràcticament tots els entrenadors del món farien el mateix. Es tracta, sobretot, de guanyar partits i que l’equip estigui a dalt de tot en la lliga i en la Champions. Això és una benedicció i també una maledicció. L’exigència del dia a dia l’obliga, ai las, a fer jugar sempre el grup de jugadors que més li garanteixen el seu propi futur: Ter Stegen, Umititi, Alba, Piqué, Busquets, Rakitic, Luis Suárez, Coutinho i, és clar, Leo Messi.

Tothom veu, i ell és el primer de fer-ho, que el Barça esdevé un equip fràgil amb grans dificultats per competir quan s’activa això que anomenem rotacions. “Què faig?”, és el que deu pensar quan va a dormir i consulta amb el coixí abans de qualsevol partit en què l’entorn i potser també el seu propi cos li demanen que reservi les seves figures. Sol passar que l’equip –ho hem vist de sobres en la lliga– fa figa i que els jugadors que ha decidit fer descansar –per exemple, Messi, Alba, Busquets, Rakitic o Suárez–acaben un altre cop al terreny de joc per mirar d’arreglar el desgavell que els suplents esdevinguts titulars han provocat en el camp contra equips inferiors, ja sigui la Real Sociedad, el Girona, el Leganés o l’Athletic de Bilbao.

Valverde no només pensa en l’equip i en una planificació a mitjà termini, sinó també en el seu contracte. Jo també ho faria. Quan hagi de negociar la seva continuïtat, si jo fos el seu representant també li diria que sobretot vigili que l’equip sigui líder amb molts punts d’avantatge i que vagi com un avió a Europa. La renovació, llavors, estarà cantada perquè tots vivim al dia, sobretot en el futbol, i tragèdies com la de Roma les veurem tan lluny com la derrota d’Aníbal contra Escipió. Però tenir un entrenador que visqui i tingui aquests problemes provoca situacions encara més desencoratjadores que la de veure que poc més d’onze jugadors donin la talla per jugar en l’equip de Messi.

Com a persones i treballadors que aspirem a continuar una feina que ens agrada no podem exigir –i ho fem a tota hora– que Valverde comenci a fer jugar nois de 18, 19 o 20 anys al primer equip, quan ja té una plantilla de 25 jugadors. Valverde no està a Barcelona per fer que el model del club pervisqui en l’eternitat. És un tècnic que s’ha adaptat a la forma de jugar d’aquest equip i amb els seus matisos intenta sobretot que Messi i els jugadors més importants se sentin còmodes per aspirar a guanyar-ho tot. El futur no és cosa seva.

Aquesta revolució que alguns pretenen no arribarà fins que Messi es retiri o ja no sigui tan decisiu. Coincidirà, ves quina cosa, amb les properes eleccions (2021), on caldrà, per guanyar el favor popular, començar una nova era des de la banqueta o des dels despatxos, i no des del terreny de joc. Guardiola no tornarà a entrenar el Barça, però ho pot fer en una altra posició. Qui voldrà dirigir l’equip és Xavi Hernández. Ell, a diferència de Valverde, podrà mirar l’equip no d’un dia per l’altre, sinó amb uns anys vista i la Masia haurà de jugar un paper determinant.