Sense gaire publicitat, gairebé d’amagatotis, la Federació Catalana de Voleibol ha aconseguit el que al segle XXI sembla un miracle: que un esport dels de sempre, allunyat de la modernitat dels nous esports urbans i de les modes, hagi més que triplicat els seus practicants en deu anys. Un impuls que, a més, no ha tingut l’ajuda inestimable del reclam d’un equip referent que, en el cas del voleibol, no hi és fa dècades. L’últim equip català que va lluitar pel títol de lliga va ser l’Espanyol, campió femení la temporada 1990/91 i subcampió la següent. I en homes, el Bombers, subcampió 1989/90.

No toca altra cosa que aplaudir la gestió de la federació catalana per aquest èxit que s’ha nodrit d’un treball ingent en la base, de l’entrada massiva del vòlei platja en el món federat i d’algunes idees tècniques enginyoses per facilitar que qualsevol pista poliesportiva d’una escola sigui apta per practicar-hi voleibol sense descartar altres esports. Maribel Zamora, una dona, presideix una federació que té més del doble de llicències de dones que d’homes. A poc a poc ens anem acostant a la normalitat. El repte és ara que hi hagi clubs prou potents per lluitar pels títols perquè quan el planter català assoleixi el nivell d’elit no hagi de marxar a fora, com ha passat massa sovint.