Editorial

L’EDITORIAL

L’exemple etern de Smith, Carlos i Norman

Avui fa 50 anys els punys alçats i els caps cots de Tommie Smith i John Carlos al podi dels 200 m dels Jocs Olímpics de Mèxic mentre sonava l’himne dels Estats Units van sacsejar el món de l’esport. Els dos atletes afroamericans van ser expulsats dels Jocs i van ser anatemitzats per tots aquells que consideraven que l’esport no havia de servir de cap de les maneres per fer reivindicacions socials o polítiques. Smith, Carlos i també l’australià Peter Norman van pagar molt cara a curt termini la seva rebel·lia, però la història els ha jutjat i avui no hi ha cap mena de dubte que són un símbol de llibertat i insubmissió per a molta gent. I la imatge del podi és un símbol universal de valentia i honestedat. L’any 1968 va ser un any mogut. Com tota la dècada dels anys seixanta del segle passat. Hi va haver esportistes que no es van amagar, que van donar suport a les reivindicacions dels seus –compatriotes o no, la lluita pels drets humans és universal–, i avui encara els recordem. Són molt més que les llegendes esportives que es van guanyar ser pel que feien a la pista. Avui, que també vivim temps convulsos arreu del món, trobem a faltar una major implicació de les icones esportives del nostre temps. Ni el 1968, ni ara, ni mai, l’esport i les reivindicacions socials i polítiques deixaran d’anar de bracet.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)