M’agrada l’olor d’Espanya quan em desperto al matí. Poso la televisió i em mostren un vídeo gravat per un orgullós i eufòric agent de la Guàrdia Civil mentre canta a tot drap amb els seus companys la Marcha real dedicada als membres del govern català que porten cap a Madrid tancats en els seus busos de la vergonya. Pura adrenalina.

Obro un diari, i ben amagat que no se sàpiga massa, esbrino que un caporal del gran exèrcit espanyol ha estat expedientat per haver escrit una carta criticant el règim franquista. Com ha de ser.

Els dies passen i els membres de la Manada, és clar, continuen en llibertat i contant les seves gestes tot i l’esforç ingent i inútil de les acusacions per engarjolar-los. Només ho aconseguiran quan algú posi sobre la taula que són terroristes o alguna cosa semblant. Després, que no pateixi ningú, la maquinària propagandística caurà com una bomba de neutrons sobre la judicatura, que no tindrà més remei que l’acarnissament. I no és bonic, això?

M’encanta veure com un ministre com Josep Borrell, català per a més inri, exerceix d’autèntic comte-duc d’Olivares i posa l’enemic nacionalista de la regió catalana al lloc que li pertoca. “S’ha acabat la teràpia de l’ibuprofèn”, advertint, és clar, que quan s’hagi d’operar la infecció independentista es farà sense anestèsia ni res. Que faci mal de veritat. Així sí. Si odies, fes-ho bé.

Provoca tendresa veure una senadora del PP de la factoria FAES denunciant amb indignació des de la seva tribuna com és que el govern s’atreveix a desenterrar “quatre ossos” de la Guerra Civil sense saber quantes persones busquen des de fa dècades els familiars víctimes d’aquella atrocitat. Les noves generacions arriben amb la lliçó ben apresa i les idees clares. Vam guanyar la guerra. No tenim complexos. Una, grande y libre.

Igual que els militars, els jutges i fiscals ens obsequien en aquestes fosques tardes d’hivern amb uns colors, els de la rojigualda, que ofereixen una escalfor que segur que no troben els altres països del nostre entorn amb els seus tristos símbols identitaris. És molt més eficaç llegir com tot un fiscal de l’Audiencia Nacional, el ja mític Pedro Rubira, posa en qüestió la “justícia catalana” en l’afer Trapero que no pas anar a tallar troncs i posar-los a la llar de foc. Llarga vida també al Tribunal Suprem i a Marchena, l’home que el PP havia de col·locar –segons el seu portaveu del Senat, Ignacio Cosidó– com a home de poder de la dreta més reaccionària en el sistema judicial hispànic. La defensa dels presos polítics va demanar Cosidó com a testimoni per al judici. Marchena encara riu.

Però no hi ha res més espanyol, pur, cavernós i meravellós que veure Casado, Rivera i Abascal cridant les masses a rebel·lar-se contra un president del PSOE perquè aquest senyor hipotèticament, presumptament o suposadament o simplement perquè ho diuen El Mundo, La Razón i l’ABC ha traït Espanya en usar una simple paraula: relator.

Així doncs, diumenge comprovarem als carrers de Madrid com els espanyols de bé –a diferència del que es diu– estimen la nostra terra. S’escaparan, ja ho sabem, alguns crits de 155 ya!, Puigdemont al paredón i altres foteses, però tots tranquils. Veurem banderes amb alguns animals estranys, joves alçant els braços amb poc cabell, molt de patriotisme i poc nacionalisme i els fills d’Aznar units finalment en una causa comuna. Resoldre els problemes que realment preocupen la gent.