Tot i alguns esforços lloables en sentit contrari, el negoci esdevé massa sovint depredador de la consciència ètica. El cas d’Emiliano Sala, jugador argentí del Nantes que va morir en accident aeri mentre anava de França a Gal·les per incorporar-se al Cardiff, és un exemple sagnant. No havien passat ni 24 hores des de la identificació del seu cadàver –i, per tant, legalment passava de desaparegut a mort– que el club francès va reclamar el primer pagament de 6 milions, del total de 17 del traspàs. Ho pot tenir perfectament documentat, però la reclamació i el moment de fer-la –si encara no s’hagués trobat el cadàver, no hi hauria lloc a la protesta– és d’una indecència vergonyant. És clar que la reacció del Cardiff tampoc ha estat gaire edificant. El club gal·lès està regirant contractes i papers a la recerca d’alguna escletxa per evitar haver de pagar per un jugador que mai no tindrà. Un espectacle fastigós de dos clubs sense cap sensibilitat, com sí que han demostrat tenir els excompanys, els que haurien estat nous companys de Sala i les dues aficions.

Si algú es gasta 17 milions d’euros en un bé –i els jugadors són els actius dels clubs–, se suposa que el primer que farà serà assegurar-lo. O és que potser el Cardiff, club de la hiperprofessionalitzada i rica Premier, no hi va pensar? Si fos així, els seus gestors no haurien de donar explicacions als propietaris? En aquesta història, que el Platges de Calvià reclami ara els drets de formació, sent més del mateix, és gairebé una anècdota.