Opinió

OPINIÓ

Del Gerona Football Club al Girona Futbol Club (1909-2019)

Equipats amb camisa blanca de franel·la amb les sigles del Gerona Football Club brodades al pit, pantalons de mitja cama, cinturó de sivella, genolleres, mitjons d’alpinista i boina de visera, onze valents van saltar al terreny de joc la tarda del diumenge 21 de març del 1909, fa exactament 110 anys, per disputar contra l’Sport Empordanès de Figueres el partit fundacional del futbol gironí. Tot va començar allà, en un rectangle entre el passeig del Ter i el de la Sardana, al Camp de Mart de la Devesa, que de lloc de pràctiques militars passaria a ser l’escenari d’autèntiques gestes esportives fins al 1922, any de la inauguració del camp de Vista Alegre.

El futbol organitzat va arribar a Girona ciutat amb retard no només respecte a Palamós i Barcelona, sinó també a poblacions com Olot i Figueres. La iniciativa va sorgir d’un grup de joves inquiets, desacomplexats i involucrats en tota mena de manifestacions populars que els donessin notorietat. La seva procedència familiar —molts d’ells eren fills de comandaments militars i alts funcionaris destinats a la plaça— i les seves nobles intencions —aportar el seu granet de sorra als fastos del centenari dels setges napoleònics— van donar-los facilitats per obtenir de l’Ajuntament la cessió temporal d’un tros d’aquella clariana del parc fluvial idònia per exhibir-hi aquell nou joc anglès, segons la premsa, propi de salvatges i galifardeus.

L’entusiasme inicial, però, no va deixar gaire més empremta que un grapat de vistoses lesions i dues entitats de curtíssima trajectòria —aquell Girona FC, i el successor poliesportiu, el Girona Sport—, quatre partits contra el mateix rival i una llavor sembrada el fruit de la qual van recollir una generació d’estudiants que, després de dos anys de letargia, a partir de finals del 1911 estendrien l’afició pel futbol amb els colors groc i blau de l’Strong i el suport d’una població àvida d’oferta lúdica arran de la llei maurista del descans dominical.

Però, tornant al 1909, malgrat que el nou esport oferia diversos espectacles al preu d’un —comèdia, violència, música i socialització— no va arrelar de seguida en la societat gironina. La gent no anava a la Devesa precisament a veure futbol en sentit estricte, mancat aquest del component tècnic i, encara menys, tàctic. I és per això que els organitzadors —alhora jugadors, socis, entrenadors i directius— van haver de buscar al·licients extres, com programar curses atlètiques abans dels partits i contractar la banda de música del regiment d’infanteria, dirigida pel compositor sardanista Antoni Juncà; altrament el públic no hauria aguantat noranta minuts de corredisses i puntades.

Del conjunt de sportmans a qui devem la implantació del futbol a la ciutat tan sols ens han pervingut una sèrie de noms i persones que van trobar en aquest esport un ritus iniciàtic cap a l’edat adulta, una experiència puntual sense més continuïtat. És el cas dels germans hispanofilipins José, Carlos i Federico Montes Ramírez, el valencià Carlos Hernández de Alba y Gómez (que constava com a president del club), Josep Sans Brunet (fill del cap d’obres públiques), Pere Rutllan, Rafael Valls, Ignasi Lamarca, Gaspar Pavía o Teodoro Robles. Més transcendència, però històricament ignorats, van tenir Joaquim Medrano i Barbadillo, un dels fundadors del Girona FC actual, i sobretot Carles Gómez i Soler, el gran patrici dels inicis del futbol gironí, promotor d’esportistes, directiu i mecenes impulsor de la UD Girona i de la construcció de l’estadi de Vista Alegre. D’entre els més joves, el davanter centre Narcís Callicó i Tomàs, i el carismàtic Artur Roca, retirat prematurament per una lesió al braç, que va passar el relleu al seu germà petit, l’herculi defensa Francesc Roca, de qui els més vells explicaven que era capaç de travessar el camp amb la pilota als peus i un rival penjat del coll.

A tots els pioners del fugaç Gerona Football Club els devem que haguessin desafiat les normes morals de l’època i obrissin camí a l’equip referent de les comarques gironines en la primera meitat dels anys deu, l’Strong, amb els cèlebres Carles Bellsolà, l’esmentat Francesc Roca, Salvador Hormeu, Pepet López, Narcís Coll, Jesús Forn, Pere Boada, Joan Ferrer, Narcís Callicó, Pep Gómez i tants d’altres que, després d’instal·lar les porteries, marcar les línies del camp, tallar bardisses, vendre tiquets i fer d’acomodadors, van regalar tardes glorioses de futbol contra els millors equips i els astres del moment. Però això era una altra època i és una altra història.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)