En la decrepitud permanent de la selecció argentina hi tenen poca culpa els successius pastors que han guiat el ramat, una mica més la baixa qualitat de les ovelles i una gran part les expectatives pàtries sobre la bicampiona del món, la fe devota que no permet entendre als argentins que presumir de la mà de Déu fa trenta anys i de Déu sencer ara mateix és només una figura retòrica i no fa miracles. El pitjor rival de la selecció argentina de futbol és el seu mateix entorn i les minses perspectives d’entrar en raó que ofereix.

I entremig, Leo Messi. El jugador que el futbol plorarà quan es retiri no és capaç de reflotar l’Argentina. La “fatiga emocional” que apunta el filòsof Menotti que detecta en Messi es deu referir al contrast que es fa evident quan l’estrella de Rosario es carrega la seva selecció a l’esquena i quan fa el mateix en el seu equip, el Barça. Sent argentí, condició que implica una addició reverencial i irracional pel futbol, ha de ser dramàtic voler i no poder amb l’albiceleste.

Unes oportunes molèsties han permès que Messi hagi tornat a Barcelona abans d’hora. Ningú trobarà mai cap argument per demanar-li que es desconnecti emocionalment de l’Argentina. Ell és argentí, però sobretot és llest, i plenament conscient que la qualitat i competitivitat que l’acompanya any rere any al Barça en la lluita pels títols no apareix ni se l’espera a curt termini en la selecció argentina. Ben tornat a una primavera blaugrana que promet.