Opinió

La copa de Cruyff

Johan Cruyff només va guanyar una copa mentre va entrenar el Barça (5 d’abril del 1990), però va ser un títol absolutament rellevant per al seu propi futur, ja que va viure tota aquella temporada al llindar del precipici. Allò fou la gènesi del dream team, un projecte va estar a punt de no aixecar el vol i d’estimbar-se abans de prendre alçada. L’holandès –no només ell, és clar– va posar a prova la paciència de Núñez i també de molts aficionats. La junta va pagar una morterada per Koeman –petició expressa de Johan–. També va arribar Laudrup, un dels grans solistes del continent. La pretemporada ja va ser un desastre i tothom posava en dubte les condicions de Koeman. Recordo un partit a Vilatenim en què el Figueres va passar literalment per sobre dels blaugrana. M’havia de fregar els ulls. Al Gamper el modest Sochaux també ens va posar en evidència. El cúmul de despropòsits d’aquelles setmanes va acabar amb la recordada alineació de Lucendo al camp del Valladolid.

L’avís a les vaques sagrades tampoc va servir per a gran cosa. En la lliga el Real Madrid ben aviat va sortir disparat cap al seu cinquè títol seguit i els blaugrana no van poder superar ni tan sols el València. En la recopa, la taula salvadora del curs previ, es va fer una amenaça de remuntada a l’Anderlecht al Camp Nou en els pocs minuts de glòria d’Onésimo, que estava jugant en el segon equip a 2a B. Va entrar en la segona part en el lloc de Valverde i certament va embogir una eliminatòria que els blaugrana van acabar perdent en la pròrroga pel maleït gol del bigotut Van der Linden. Onésimo pràcticament no va jugar més en tota la temporada.

L’equip no va trobar mai una línia de continuïtat en el seu joc, molt més arriscat que el dels seus rivals. No hi va ajudar tampoc la decisió de Cruyff, molt pròpia del seu caràcter, d’asseure Luis Milla a la banqueta quan aquest es va negar a renovar i sobretot quan va saber que havia acceptat una oferta del Real Madrid. Així, a poc a poc, es va arribar a una situació ben coneguda pels culers. La copa havia de salvar la temporada i potser també el futur de l’entrenador. No era, ni de bon tros, una situació tan extrema com la de dos anys abans amb el motí de l’Hesperia, però al davant hi havia el poderós Madrid liderat, per a més inri, per Schuster, antiga icona culer.

El dia de la final, a València, el Barça va saber jugar contra la seva pròpia angoixa i va sortir-se’n (2-0). Els blancs van jugar la segona part amb deu. “Què ens hauríeu dit si no haguéssim estat capaços de guanyar ni contra un de menys?”, va dir Cruyff a la premsa. Amb el triomf el Barça va guanyar un temps preciós, fet que no desaprofitaria ningú, ni el club ni l’entrenador. Sense Milla, un jove de Santpedor va pujar al primer equip i des de Bulgària arribaria la preuada peça d’importació que calia perquè aquell engranatge passés de ser un equip de futbol a una màquina de jugar i guanyar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)