Opinió

Els tres letons

Després de la fatídica eliminació contra el Vardar macedoni a les semifinals de Colònia, tothom en el primer equip del Barça ha fet autocrítica. Xavi Pascual, però, també va deixar per a la posteritat una frase prou explícita quan encara estava calent, molt calent, després de l’infausta semifinal: “Si dic el que penso es munta un escàndol.” El que ell no vol dir i probablement no li convé, doncs ho diré jo. Una de les circumstàncies, si no la principal, que van fer que el seu equip es desfés sobre el parquet va ser el robatori –sense guant blanc sinó amb pistola i tot– que van perpetrar la parella arbitral: Zigmars Sondoers i Renars Licis. És molt lleig queixar-se després d’una derrota contra un equip inferior, però el factor humà sempre transcendeix en ocasions com aquesta i a Catalunya queixar-nos és un esport nacional i, per tant, ho farem.

Sondoers i Licis són d’un país, Letònia, on l’handbol és un esport irrellevant en l’àmbit internacional. No han jugat mai cap europeu ni cap mundial ni cap Jocs Olímpics. El 2015, que no sigui que no ho hem dit, van arribar a la final del mundial de les petites nacions, on van caure contra les poderoses Illes Fèroe. Com a país petit, rodejat de grans potències i antigament ocupat pel poder soviètic, la gent que hi viu és molt nacionalista. I, sorpresa, Dainis Kristopans, la gran figura del Vardar –també és mala sort–, és un dels esportistes de Letònia més admirats, i encara més en el món de l’handbol. L’elecció dels dos àrbitres d’un país sense potencial i tradició ja era discutible. Un cop a la pista, tampoc podíem fer que l’admiració lògica –més enllà de qualsevol teoria conspirativa– de la parella letona per Kristopans desaparegués per art de màgia.

L’altre element de l’equació letal és un mal més estès en l’handbol internacional, que hagin de ser els àrbitres, com si tinguessin la missió de ser els garants de l’espectacle televisiu, els encarregats d’igualar partits quants aquests s’estan trencant per una o altra banda. Durant la segona part la defensa del Vardar, desesperat per remuntar, va començar a ficar les mans i els peus en els cossos dels jugadors del Barça per sobre de les seves possibilitats. Els tres letons –Soenders, Licis i Kristopans– van flairar un moment de debilitat i s’hi van llançar al coll. El criteri per les faltes en atac va causar estupor, així com l’anul·lació inexplicable d’un gol de Duarte que hauria estat decisiu. Les faltes en atac, en l’handbol, mereixerien una tesi a banda –ho proposo a Xesco Espar–,perquè el contacte sempre és exponencialment menor al que hi ha en qualsevol acte defensiu.

Lògicament el Barça –jugadors i entrenador –va cometre errors imperdonables, però sense la suma d’uns amb els altres hauria estat impossible que allò acabés d’aquella manera. La banqueta del Vardar va viure tota la segona part gairebé dins la pista, provocant un efecte d’intimidació al qual uns col·legiats acostumats a viure tan tranquils a la lliga letona –ja em direu– no van ser capaços de resistir-se. De fet, els van abraçar i es van acabar afegint, ai las, a l’aquelarre macedoni.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)