Opinió

Història de dues ciutats

Barcelona i Madrid. Madrid i Barcelona. Les dues capitals entren des d’ara mateix en un nou escenari en què les relacions de poder –normalment favorables a la ciutat espanyola– faran un nou gir. La dreta populista governa a Espanya amb un pacte en què Vox s’autoproclama valedor i amb un nou alcalde, José Luis Martínez-Almeida, que des del primer moment recorda l’estil de significats prohoms del PP, en què la grandiloqüència, també pel que fa a l’esport i als grans esdeveniments, substitueix sovint la racionalitat. Mentre a Madrid, doncs, es llancen cap a una nova cursa olímpica i a la propaganda que tot això suposarà, a Barcelona el nou consistori, amb Ada Colau, apostarà, pel que hem vist els últims quatre anys, per una via contrària. Segons ells, l’esport popular és el que dona força a una ciutat, i no les grans inversions en competicions internacionals. Dit això, és clar, amb els milers de matisos que s’hi vulguin afegir.

El PSC, que és el partit que va portar els Jocs Olímpics a Barcelona, tindrà ara un pes absolutament determinant en les polítiques d’inversió esportiva de la capital, una vessant que va quedar en mans de Jaume Asens, desaparegut en “combat” en aquest aspecte. La candidatura olímpica dels Jocs d’hivern va ressuscitar gairebé de miracle en una llarga comissió en què l’Ajuntament només es comprometia a donar-hi suport si el projecte era de país –o sigui, ho pagava un altre– i no de ciutat. La inversió de la ciutat en altres esdeveniments –el més urgent, el de la fórmula 1– també està en qüestió per raons estrictament polítiques, ja que la imatge que vol donar el govern, i és legítim, és que les inversions han de ser en polítiques socials, una màxima que també era prioritària a Madrid, amb Manuela Carmena, fins ara. Els dos consistoris han volgut o han intentat, a més, tallar qualsevol activitat que es pugui considerar directament deficitària –una altra cosa són els estudis sobre el retorn econòmic– per poder presentar comptes sense dèficit, la fórmula que ha tingut l’esquerra alternativa per “desmentir” que no és capaç de dur a terme una gestió econòmica eficient.

Amb Martínez-Almeida a Madrid també respira més alleujat Florentino Pérez, que no acabava de trobar el to adequat amb Carmena, una política gairebé antisistema de tot allò que representa el Real Madrid. Ara, amb la triple aliança campant al seu aire també a la comunitat, no costa massa creure que el president blanc torni a tenir màniga ampla per fer i desfer. Bartomeu, en canvi, amb l’Espai Barça encara per començar, haurà de continuar negociant serrell a serrell amb una alcaldessa que no ha vingut a fer política precisament pensant a resoldre els mals endèmics del gran club de la capital. Potser Albert Soler, per la seva ascendència sobre el grup socialista, pot facilitar aquesta feina si finalment Collboni, com tot sembla indicar, es queda tot el que fa referència al present i futur esportiu de la ciutat.

El xoc de models, amb tot, està cantat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.