Els grans esdeveniments esportius són sempre un dels eixos principals de la política esportiva de qualsevol país i Catalunya, és clar, no pot defugir de la seva responsabilitat en aquest sentit perquè s’hi juga un impacte econòmic irrefutable. Però com sempre, a diferència dels països no subordinats a un estat –en aquest cas, per a més inri, repressor i tot–, les inversions, sempre multimilionàries, sovint són utilitzades com a arma llancívola o com un boomerang contra Catalunya mateix. Agafem l’exemple dels últims World Roller Games. Ningú pot posar en qüestió la implicació nacional de la Federació Catalana de Patinatge, però l’última imatge que va quedar va ser la de Sabatino Aracu fent la seva arenga i els equips del CPA Girona i el CPA Olot obligats a pujar al podi amb un horrorós xandall roig de la federació espanyola mentre sonava la marcha real. La imatge exterior de Catalunya com a país esportiu no va existir. Mai existeix. L’actual govern –però podríem parlar de l’anterior i el de més enllà– posa els diners –ho vam veure als Jocs Mediterranis–,però pràcticament cap condició per a la visualització de l’esport català com un fet diferencial. I caldria dir prou. Si Espanya vol fer una festa nacional a Catalunya, que se la pagui.

Se’ns podria acusar, i perdoneu la primera persona del plural, d’aïllacionisme radical, però això es fàcilment reversible. Ara, per exemple, la Generalitat negocia la continuïtat de la fórmula 1. El mateix Quim Torra s’ha reunit amb el propietari del campionat. A canvi de la pluja de milions que haurem de pagar, com a mínim, si no ho ha de prohibir el Tribunal Constitucional, que el gran premi es digui de Catalunya. Som un país, o som una nota a peu de pàgina? També es pot fer un equip que es digui Catalunya i portar-lo al Tour de França, potenciar la marató de Barcelona, fer més gran la Volta a Catalunya –aquest 2019 arriba a les cent edicions–, negociar que es juguin partits oficials de l’NBA al Palau Sant Jordi, organitzar un míting de la Diamond League a l’estadi Lluís Companys –cada vegada més desemparat–, portar la final de la Champions League al Camp Nou, tornar a lluitar per la Ryder Cup o fer un Masters 1000 de tennis. En definitiva, l’esport ofereix múltiples oportunitats d’inversió amb garantia de retorn. No cal anar sempre a remolc dels interessos de les federacions espanyoles, sobretot si aquestes són inflexibles en la visualització de Catalunya com a país, encara que per a això s’hagi de reformar o retocar alguna llei. Si no volem conduir les nostres seleccions de forma irremeiable cap al folklore, alguna cosa s’haurà de fer i la força del govern, a banda de les seves pròpies competències, és la seva capacitat d’inversió i, per tant, d’influència en tota mena de campionats internacionals. Lògicament no farem desaparèixer les seleccions espanyoles ni Catalunya anirà al proper mundial de futbol, però els esports individuals i els patrocinis ofereixen, amb imaginació, oportunitats sensacionals. És il·legal, per exemple, pintar la senyera a l’Honda de Marc Márquez? Només cal negociar pagar (i molt, això segur) a uns senyors japonesos.

Respecte al projecte dels Jocs Olímpics d’hivern del 2030, que necessita l’aval del Comitè Olímpic Espanyol, ja en parlarem més endavant.