La revolta de Naser

Salwa Eid Naser (1998) era fins fa uns pocs dies un nom poc conegut més enllà dels cercles atlètics. El mundial d’atletisme, però, l’ha catapultat com una de les estrelles més fulgurants de l’esport mundial després d’una volta ja llegendària a l’estadi de Doha que no només li va donar un or inesperat, sinó també una marca (48.14) que va deixar esbalaïts els cronistes. Ningú al segle XXI havia completat uns 400 m a aquesta velocitat. La final va ser adrenalina pura fins al darrer centímetre. Amb tot, Naser no només va sorprendre pel seu rendiment superlatiu a Qatar, sinó també per la seva imatge. Costa de veure atletes musulmanes, sobretot les que triomfen en les proves de fons, amb pírcings i tatuatges a tot al cos, símbol de la rebel·lió generacional, una senyal d’identitat de joves de tot el planeta.

Quan vaig veure Naser a les eliminatòries, amb un estil sobrat i una superioritat insultant, vaig consultar un revelador article sobre ella de l’atleta i periodista libanesa Christel Saneh. Naser, que va néixer a Nigèria amb el nom d’Ebele Egbapuonwu, va ser nacionalitzada el 2014, amb 16 anys, a Bahrain. Seguint les instruccions dels pares, va jurar fidelitat al nou país, es va canviar el nom i es va convertir a l’islam. La IAAF teòricament obliga a mantenir el nom original d’un atleta quan hi ha una nacionalització, però en el cas de Naser no hi va posar cap impediment. Tot just un any després l’atleta, encara juvenil, va competir als Jocs de la Joventut a Nanjing seguint alguns preceptes radicals de l’islam, sense ensenyar cap part del cos i amb un uniforme que s’assemblava molt més a un hijab que no pas al famós vestit “aerodinàmic” de Cathy Freeman. Saneh confirma, a més, que fora de les pistes Naser també vestia amb la cara pràcticament tapada. El 2015 va ser campiona del món juvenil a Cali encara amb la mateixa imatge, la d’una creient i practicant. Per acabar-ho d’adobar, havia competit també en els Jocs Mundials com a teòric membre de l’exèrcit del seu nou país.

Però l’atletisme en concret i l’esport en general, com moltes altres activitats, permeten a les joves figures de tots els països voltar el planeta, conèixer noves cultures, connectar-se a la xarxa, fer amistats i fer-ho en una edat (17-19 anys) decisiva per entendre el món d’una manera o d’una altra. El 2016 (amb 18 anys) Naser ja era una altra. Aquella noia tímida i misteriosa ja portava rastes i competia amb pantalons curts. A la pista la transformació esportiva també era total i en la final del mundial de Londres va avançar sobre la línia una vertadera llegenda, Allyson Felix, per guanyar la medalla de plata. La inversió que Bahrain havia fet en aquella nena de 15 anys ja donava fruits. Mai se sap el preu que paga aquest país, o Qatar, per nacionalitzar atletes africans. Si surt bé, però, el retorn econòmic està garantit. La teva bandera apareix en prime time en tots els mitjans o televisions. No sabem, però, què pensa ara la nova Naser exactament sobre Bahrain, la dona i l’islam, ni si, ara que és adulta, hauria acceptat convertir-se a una altra religió només per diners i més mitjans.