Opinió

L’heroi de Hemingway

Meditava escriure sobre Poulidor, Poupou per als seus grans admiradors, entre els quals m’incloc, tot i que la distància del temps fa que la passió sigui més la d’un historiador del ciclisme com a fenomen social i cultural que no pas la d’un seguidor enrabiat pel domini d’Anquetil i les seves remuntades en els descensos o les contrarellotge. La pèrdua de L’eternel second, amb tot, m’ha recordat que els fonaments del ciclisme els van posar, com si fossin obrers aixecant la piràmide de Kheops, centenars de corredors que van deixar les seves petjades, ja sepultades sota el ciment o l’asfalt, en rutes llegendàries, generalment a França i concretament al Tour molts anys abans que ell hagués nascut.

Als anys vint el futur premi Nobel Ernest Hemingway, com és ben conegut, vivia a Europa i durant un temps ho va fer a París, capital mundial de la cultura. Una de les citacions més famoses i contundents de l’escriptor es referia als esports. Segons ell només n’hi havia tres que entraven dins aquesta categoria: les curses de cotxes i motos, els toros i l’alpinisme. “La resta –hi afegia– són mers jocs.” L’escriptor no va citar el ciclisme, probablement, segons vam anar sabent posteriorment, perquè el considerava una cosa que anava més enllà de la simple combativitat. “He començat a escriure moltes històries sobre el ciclisme però no n’hi ha cap que sigui tan autèntica com una cursa real”, admetria més endavant. Hemingway no va atrevir-se a pujar el Tormalet literari de l’èpica ciclista amb la màquina d’escriure quan era més fàcil fer-ho per les condicions salvatges amb les quals es competia en el Tour després de la Gran Guerra. Afortunadament sí que va deixar escrit quin era el seu gran semideu d’aquells anys i no va ser una tria casual. Ho va fer convertint un esforçat escalador italià sense grans pretensions en protagonista, ni que fos secundari, de la seva novel·la definitiva: Un adeu a les armes (1929). Entre els lectors de Hemingway només els més avesats al ciclisme de l’època van saltar del sofà en esbrinar que un conductor d’ambulància sota les ordres del comandant Frederic Henry, narrador i protagonista, era anomenat Bartolomeo Aimo, amb nom i cognom, un gran predecessor dels Poulidor de la vida. En la dècada dels vint Aimo havia estat un ciclista tenaç i amb molt mala fortuna, qualitats que impregnaven sovint els grans personatges de Hemingway, fet que li va permetre quedar immortalitzat en la novel·la. El personatge de ficció mor per autèntica mala fortuna –la mateixa que tenia Aimo en el Tour o en el Giro–, però abans de fer-ho parla de la fascinació que hi havia pel ciclisme a Europa, un fet que l’autor envejava respecte al que passava als EUA, on era inexistent.

A París Hemingway no només va fer vida als cafès amb Scott Fitzgerald, James Joyce, Joan Miró, Pablo Picasso i la crème de la crème de la literatura, l’art i la fotografia dels anys vint, sinó que va passar-se hores i hores al velòdrom seguint els Sis Dies de la capital francesa, on s’entretenia no només apostant i oblidant les penes. Sovint s’hi quedava tot el dia amb la màquina d’escriure. El so de les bicicletes el relaxava mentre anava completant pàgines i pàgines d’Un adeu a les armes.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)