Com saben els seguidors del cinema, els premis Razzies són la resposta irònica als Oscar, una cita ineludible en què les pitjors pel·lícules, actors, guionistes i dissenyadors són reconeguts mundialment. Els “assenyalats” no s’ho prenien gaire bé fa alguns anys, però amb els temps tothom participa en aquesta festa i fins i tot algun actor ha estat nominat el mateix any per a un Oscar i un Razzie. Paradoxes de la vida. En l’esport estem embafats aquests dies. Tothom, començant pels mitjans, fa llistes no només amb els millors de l’any, sinó de la dècada. Les enquestes se succeeixen i cada esport i cada país, és clar, ha de posar a l’altar les seves figures pàtries, com si es pogués comparar un aixecador d’halterofília que hagi fet un rècord del món amb un porter d’hoquei sobre herba de la selecció campiona d’Europa.

Ningú vota pels pitjors de l’any, com si això fos d’una crueltat inhumana. Tot el contrari. El que ens fa humans és precisament la suma dels nostres fracassos i èxits. Encara que sigui en aquest espai poc transcendent no ens quedarem sense un podi de losers que serà tan subjectiu com qualsevol altre que hàgiu vist aquests dies o aquestes setmanes. A dalt de tot, hi posarem el Barça i especialment Valverde, el director de la pitjor pel·lícula de terror de l’any, rodada en un pla seqüència esfereïdor a Liverpool i amb un plot twist que quan el revius no pots fer res més que caure de la butaca. El premi al pitjor esport, amb diferència, se l’emporta el tennis. La copa Davis va reblar el clau del despropòsit. Una cosa que no sap mai quan comença i quan acaba no hauria de tenir cabuda en aquest univers regit, presumptament, per les matemàtiques exactes.

El premi honorífic Albert Serra pel mèrit indiscutible d’avorrir durant mesos i mesos el personal és per a la fórmula 1. Rebran el guardó als pitjors actors de l’any Marc Márquez i el seu germà per la celebració dels títols mundials a Cervera. Honorem també Vladímir Putin com a pitjor creador d’efectes especials pel sistema de dopatge a Rússia. L’estatueta d’El Padrino se l’emporta Florentino Pérez per motius que són obvis. Tampoc ens oblidem, és clar, de l’esport femení. El premi especial “fer aigües” vola aquest any cap a Múrcia perquè Mireia Belmonte recuperi el somriure després d’alguns mesos difícils. La pel·lícula estrangera votada de forma unànime com a triomfadora d’aquest improvisat festival és Benvingut, Mister Chen. Hi roden caps. Ja ho sabeu.

La palma, el lleó i l’ós al disseny artístic més creatiu és per al mundial d’atletisme de Qatar i la seva voluntat i obstinació per tapar tot allò que els feia nosa que veiéssim. D’actors secundaris n’hi ha un fotimer de nominats, però només un, Cristiano Ronaldo, mereix ser recordat perquè sabem que ens felicitarà personalment pel premi. La pitjor sèrie còmica i el pitjor guió de ciència-ficció és, sense discussió, pel (no) fitxatge de Neymar pel Barça, una saga que amenaça d’allargar-se i d’acumular encara més premis el 2020. Animem els seus creadors a no defallir.