Opinió

ELS MEUS AMICS BARCELONISTES

IMMA MERINO

Paco Vilallonga

Fent un viatge des de Barcelona fins a Girona per assistir a una reunió al cinema Truffaut, vaig aprofitar per preguntar a Paco Vilallonga, que conduïa el cotxe amb l'elegància i l'eficàcia amb què fa la majoria de les coses, com va viure al Camp Nou l'última jornada de la lliga. Abans que em respongués li vaig comentar que vaig veure el partit en un bar de Canes, on tantes vegades durant el festival vam celebrar victòries (la lliga del 1993/94 en què el Barça va guanyar in extremis mentre el Deportivo empatava amb el València; la final de la recopa del 1997 amb Ronaldo en l'equip; una de les lligues de Rijkaard i, evidentment, la Champions treballosament guanyada a París) i també vam encaixar alguna derrota, com ara la desastrosa final d'Atenes. Fa dos anys que en Paco descansa de Canes, on cobria com a fotògraf el festival per El Punt des que hi va treballar com a becari. Aleshores el vaig conèixer. D'això, com de tantes altres coses, fa vint anys.

Com va viure en Paco al Camp Nou la victòria en la lliga? Tal com havia de ser, com una festa, perquè, a més, va costar moltíssim guanyar-la. A més, va viure-la amb l'Arnau, el seu fill gran, a la falda. L'Arnau ja té set anys. Així és que, com que aquest és el límit d'edat perquè les criatures puguin entrar sense tenir seient, no sap si l'any vinent se'l podrà endur al camp. S'hi resigna perquè ha tingut molta sort. Fins fa dos anys, en Paco només havia anat tres o quatre cops al Camp Nou. Aleshores, un seu company a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, on fa quinze anys que en Paco fa classes, li va comentar el cas d'un soci que es volia vendre l'abonament de l'any. Va decidir que l'hi compraria i es va trobar amb l'agradable sorpresa del meravellós joc triomfant del Barça de Guardiola. Va repetir l'any passat. Ho tornarà a fer. Li encanta veure el futbol al camp: tenir una visió global, observar els moviments dels jugadors quan no tenen la pilota.

Vam continuar el viatge comentant el fitxatge de Mourinho pel Madrid: una fugida cap endavant de Florentino per amagar el desastre d'aquest any. No sé com va ser que va sortir el tema de l'Espanyol. Em va dir que és un barcelonista gens antiespanyolista. Al contrari. Ho vaig deixar passar. En el viatge de tornada, vaig saber el perquè: per simpatia pel club més dèbil, el seu pare era de l'Espanyol. A ell, però, li agradava més el Barça i s'hi va decantar sense rebel·lar-se. Com a homenatge al seu pare, que ja no hi és, continua sent un barcelonista atípic que aprecia l'Espanyol.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)