Opinió

ELS MEUS AMICS BARCELONISTES

IMMA MERINO

Marta Turró

El 8 de març de 2005, la Marta Turró i jo ens vam escapar d'un sopar commemoratiu del Dia de la Dona Treballadora, que se celebrava al pavelló esportiu de la Bisbal, per veure a la tele d'una casa pròxima els últims minuts del partit de tornada dels vuitens de final de la Champions entre el Chelsea i el Barça. El sopar era multitudinari i, com sempre, magnífic gràcies al menjar aportat per les bisbalenques a partir de la iniciativa del grup de dones de la Bisbal, del qual Marta Turró en forma part. Ella i jo, però, vam menjar poc. Estàvem nerviosament pendents del que ens arribava del partit, que va començar fatal, en la mesura que el Chelsea havia marcat tres gols en divuit minuts, però que s'havia redreçat amb dos gols de Ronaldinho. Com que el Barça havia guanyat 2-1 al Camp Nou, estava classificat quan vam marxar, però, mentre corríem cap a casa de la veïna, Terry va marcar el 4 a 2. Vam tornar compungides i vam consolar-nos bevent Pago de Capellanes, un vi pel qual compartim una certa debilitat. També tenim en comú alguna amistat, que m'ha dut a celebrar en diversos llocs el 8 de març amb les dones de la Bisbal, el gust per jugar a la botifarra, el feminisme i, és clar, la passió pel Barça.

Vam recordar amb la Marta aquest 8 de març de 2005 fa uns dies a la Bisbal. També vam parlar de les nostres mares, que ja no hi són, del seu fill, que estudia comunicació audiovisual i que farà pràctiques a Barça TV, de la cineasta feminista Agnès Varda, d'un altre 8 de març en què érem a Núria i el Barça va guanyar 3 a 0 el Madrid i del fet que ens havíem conegut en un viatge anterior, a París, organitzat pel grup de dones. De cop li vaig plantejar si no és una contradicció que siguem feministes i que ens agradi el futbol, que es fa visible si és practicat per homes, que genera tant de llenguatge i de comportament masclistes. Vam coincidir en què deu ser una contradicció, però que l'assumim: no volem renunciar a l'emoció del futbol. Aleshores em va explicar que l'afició li ve de part del pare, que va jugar amb l'Europa, però que va haver d'abandonar la carrera futbolística arran de la Guerra Civil. La mare també era del Barça, però hi patia massa i va deixar de veure'l. La Marta sospita que li passarà el mateix perquè, quan veu els partits, cada cop sent més una opressió més forta al pit. Però no només hi ha el patiment. Hi ha tota la felicitat viscuda amb el Barça que fa que encara recordi radiant aquella recopa guanyada a Basilea: només tenia 20 anys i tot Barcelona, on aleshores estudiava història, era una festa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.