Opinió

ELS MEUS AMICS BARCELONISTES

IMMA MERINO

Carles Ribas

Com que el seu pare és un gran barcelonista, Carles Ribas es pregunta si això de ser del Barça no és una qüestió genètica, però aviat explica de quina manera li va ser culturalment transmesa aquesta afició: «Quan era petit i hi havia partit del Barça, anava amb el pare al bar perquè la mare ens feia fora de casa per veure tranquil·lament una pel·lícula. Jo estava encantat en aquell ambient de carajillos i de caliquenyos.» M'ho explica mentre bevem i encara fumem a l'hora del vermut a El Café, que s'ha convertit en un dels bars de la nostra vida: «Serà per la salut de tots, però se'm fa estrany això de veure sense fumar un partit de futbol al bar.» Des que va inaugurar-se, aviat farà deu anys, el cinema Truffaut de Girona, en Carles hi treballa. Allà vaig conèixer aquest home nascut a Tordera que va estudiar història de l'art, que escriu crítiques de cinema per al Diari de Girona i que ha publicat la novel·la L'home més afortunat del món. No sabria dir si amb en Carles hem parlat més del Barça o de cinema. Durant la conversa coincidim en el fet que la cinefília ens ve de part de les mares respectives i, fent un parèntesi al tema barcelonista, comentem una mica l'actualitat cinematogràfica, l'èxit al Truffaut de Bicicleta, cullera, poma, la imminent arribada a la sala de Copia certificada, aquesta preciosa pel·lícula de Kiarostami amb Juliette Binoche.

Retornem, però, al Barça. «El meu primer record fort? L'arribada de Maradona. La seva lesió arran de l'entrada brutal de Goikoetxea. Després va venir la lliga de Venables. I la derrota en la final de Sevilla, que, tot i que encara sóc prou jove, també tinc records ben tristos com a barcelonista.» Aleshores recordem la penosa etapa del Barça amb Gaspart com a president: vam arribar a celebrar aquell gol de Rivaldo que, sent quarts en la lliga, ens classificava per a la Champions com si l'haguéssim guanyat. Però li vaig fer present que en la seva vida com a barcelonista ha tingut motius per sentir-se part d'una de les aficions més afortunades del món: les quatre lligues seguides de Cruyff i la primera copa d'Europa, l'equip de Rijkaard amb Ronaldinho en plena forma i, evidentment, el Barça actual. Fins i tot, la primera època de Van Gaal. Aleshores em sorprèn: «Aniré a contracorrent, però potser el meu equip preferit és el de l'única temporada que va entrenar-lo Robson. Teníem un equipàs. L'únic i gran any de Ronaldo.» Faig una pipada i li dic: «No serà perquè el segon era el gran Mou?» Em mira com el dur Cary Grant de Sólo los ángeles tenian alas. Era una broma.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.