Opinió

ELS MEUS AMICS BARCELONISTES

IMMA MERINO

Violeta Kovacsics

Uns dies abans del Barça-Madrid, que ens ha procurat tanta felicitat, Violeta Kovacsics em va dir que la preocupava que, amb la irrupció de Mourinho en la lliga espanyola, hagin perdut protagonisme les rodes de premsa de Guardiola, que parla de futbol i havia aconseguit que se'n parlés: «Amb Mourinho, només es carrega l'ambient.» De fet, vam coincidir en què l'ambient s'havia carregat encara més. «M'indigna la campanya de relativització i de desprestigi dels mèrits del Barça de Guardiola. Aquesta incapacitat de reconèixer per part d'alguns que practica un futbol meravellós. I també que s'insisteixi que s'ha aconseguit neutralitzar el seu joc quan aquesta temporada ja hem vist unes quantes variacions tàctiques prou efectives. Guardiola sempre treballa», em va comentar amb passió guardiolista la Violeta, que analitza diàriament la premsa esportiva, abans que participéssim en un curs de crítica cinematogràfica al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

Conec Violeta Kovacsics, doncs, per les coses del cinema, però aviat vaig descobrir que la intensitat amb la qual viu el barcelonisme potser és superior al seu entusiasme cinèfil. Havent-hi tants aficionats al Barça entre els crítics de cine que conec, la Violeta potser és la més fanàtica de tots plegats, dit com un elogi. Diria que li agrada un cinema que reflecteix una passió pel mateix cinema. I també el futbol que exhibeix una passió pel futbol. Per això és una fan de Guardiola, de qui convenim a dir que és un equivalent futbolístic de la nouvelle vague: el futbol com una passió i una manera de viure.

Filla de l'excel·lent traductor Adam Kovacsics (que lamenta que s'insulti Mourinho dient-li «traductor», de la mateixa manera que és lamentable que Ibrahimovic es foti de Guardiola anomenant-lo «filòsof») i de la poeta i narradora argentina Cristina Grisolia, no va criar-se en un ambient familiar barcelonista. La mare és madridista perquè, abans de conèixer Adam Kovacsics a Viena i d'instal·lar-se després amb ell a Vilanova i la Geltrú, va aterrar a Madrid i va simpatitzar amb el Real. El pare deia que era de l'equip que jugava millor, però, ho diu la Violeta, s'ha anat fent del Barça més que res per amor a la filla. En tot cas, ella es va fer barcelonista a l'adolescència quan va veure jugar Romário i va percebre que allà hi havia bellesa. Com també la va percebre en el gol de Ronaldo al Compostel·la o en la xilena de Rivaldo al València. Aquests formen part dels seus millors records. El pitjor? «Quan van fer fora en Cruyff. Una infàmia.»

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.