Opinió

ELS MEUS AMICS BARCELONISTES

IMMA MERINO

Margarita Farres Baseiria

«Ara és molt fàcil ser del Barça», em comenta la Margarita Farres (alies Cubana Petita perquè és la menor de dues germanes que han heretat el motiu d'un avantpassat que va anar a Cuba) quan, tipes i rebotides, comencem a parlar del tema la nit de Sant Esteve. Amb la Margarita, metgessa, som amigues des que érem petites i anàvem a l'escola de Castellfollit de la Roca, on, durant tres cursos al principi dels anys setanta, vam jugar cada dia després de dinar un partit de futbol al pati de l'edifici. Jugàvem en equips contraris, perquè ella feia un curs menys i, any rere any, ens enfrontàvem les nenes de dos cursos successius de bàsica: primer érem les de sisè contra les de cinquè; després les de setè contra les de sisè; i, finalment, les de vuitè contra les de setè. La Margarita em diu que, encara que elles perdien cada dia, aleshores va agafar afició al futbol i, com a conseqüència, al Barça. Hi afegeix que la va marcar el fet d'haver-se trobat escrita, amb guix, l'alineació del Barça de l'època a la porta de la classe del senyor Nogué. Penso que em fa un compliment perquè, l'endemà que el Barça guanyés 0-5 el Madrid, vaig ser jo qui va fer aquesta guixada, però insisteix que la Roser Massot, una amiga comuna, i jo tenim molt a veure amb el fet que sigui barcelonista: «Suposo que ja ho tenia a dins, però vosaltres m'ho vau despertar i sempre m'ho heu anat alimentant. En Xico, el meu cunyat, també, però al començament no hi era.» Li pregunto pel seu pare, el gran Cubano, sense recordar-lo com a barcelonista: «A ell només li agradava anar al camp del Castellfollit per desfogar-se.»

Han passat 35 anys des d'aquell 0-5. En els últims anys, el Barça ens ha acostumat a resultats tan espectaculars com aquest, però aleshores va ser excepcional i, de fet, no va tenir continuïtat: a part d'aquella primera temporada del Cruyff com a jugador, els nostres primers anys com a barcelonistes van ser força penosos i van culminar una nit fatídica a Sevilla. La Margarita, la Roser i jo, aleshores estudiants, vam veure aquella trista final de la copa d'Europa en un bar de Barcelona: ho recordem i encara ens fa mal. Per això m'ha dit d'entrada: «Ara és molt fàcil ser del Barça.» Jo hi afegeixo: «També és millor, no?» i em respon: «És clar que m'encanta veure el Barça actual, l'alegria amb què juga. Però trobo que ser del Barça abans tenia més mèrit. Hem patit tant... Ara bé, si ara perden, ja no m'entristeixo tant. Si ho he aconseguit, espero poder fer el mateix en altres coses de la vida. Potser serà aquest el gran aprenentatge.»

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)