Opinió

els meus amics barcelonistes

imma merino

Quim Fernàndez

En la conversa amb Quim Fernàndez, suposo que també passarà en aquest article, s'hi va fer present un absent. Jo crec que hi va ser en tot moment, que ja hi era abans que li comentés que, a vegades, penso que en David Colomer s'ha perdut aquest Barça i també el de Ronaldinho. Com ho disfrutaria i, a través de les pàgines d'aquest diari esportiu, ho explicaria això que ara és el Barça? En Quim em va dir que, «perepunyetes» com era, en David potser encara hi trobaria pegues, però que segur que ens faria veure altres coses perquè es fixava en detalls que ningú més veia d'un partit: no mirava només on estava la pilota, sinó més aviat on no estava per detectar coses que no són evidents, però que són les que fan (o no fan) un equip, és a dir allò que no és només una suma d'individualitats, sinó un col·lectiu en què tothom sembla compartir una mateixa respiració. El futbol, doncs, com un estudi de les relacions humanes. En Quim creu que alguna cosa va aprendre del seu amic David Colomer, però fa temps que tampoc no ens escriu sobre futbol. Primer es va passar a les pàgines de «successos» i després, ocupant un càrrec de confiança del PSC a la Diputació de Girona, va passar a l'altre «costat» del món de la comunicació. I és així que li vaig preguntar si no ho enyora, si no li reca no relatar això que ara és el Barça. No recordo que em respongués clarament. Va continuar parlant de futbol, transpirant una manera de viure'l que em sembla que només pot ser masculina perquè ells són els «amos» de la pilota havent-hi corregut darrere seu des de petits. El futbol com una escola de la vida i, fent sempre comparacions i imaginant metàfores, una manera d'interpretar el món, les relacions i les actituds humanes, fins i tot l'espai i el temps. És així que em va parlar del fet que l'escultor Eduardo Chillida deia que, sobre l'espai, moltes coses les va aprendre fent de porter. Però també em va parlar del seu avi barcelonista i republicà i, encenent una cigarreta, em va explicar que, la primera vegada que va anar al Camp Nou, va ser un nen bocabadat davant el pampallugueig dels encenedors que creaven una atmosfera màgica. I que, en l'època de Cruyff com a jugador, la seva primera samarreta del Barça duia el 9. Periodistes com som, no hi van faltar les «batalletes»: A Laporta no li va agradar que en Quim l'anés a entrevistar en pantalons curts i xancletes. Tampoc que furgués en la relació d'Alejandro Echevarría, l'excunyadíssim de l'expresident, amb la Fundación Francisco Franco. A Echevarría un dia va aguantar-li la mirada desafiant. Ja m'ho imagino.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.