Opinió

ELS MEUS AMICS BARCELONISTES

IMMA MERINO

Pere Vilà

Ja sabia que en Pere Vilà, guionista i cineasta gironí casat amb la meva neboda Laura, és un «boig» del Barça per tradició familiar, però desconeixia algunes manifestacions i testimonis d'aquesta «bogeria» familiarment compartida que fa que, durant tots els partits del Barça, es truqui una vintena de vegades amb la seva germana, que viu a Barcelona, i amb el seu pare, que viu a Vilablareix, per comentar les jugades. Ell viu al barri de Sant Narcís, a Girona. Abans veien els partits tots plegats i d'això –m'ho va explicar fa poc durant la conversa en què vaig descobrir l'abast de la passió familiar barcelonista– n'hi ha testimonis visuals que també em confirmen que en Pere té la bogeria de filmar i que sovint ho fa amb la voluntat de construir un àlbum familiar. El cas és que, durant un temps i de manera particular a propòsit de les eliminatòries i la final de l'edició de la Champions que el Barça va guanyar a París, una càmera d'en Pere el va filmar a ell i a la seva família, inclosa la meva neboda, registrant fixament les seves reaccions mentre veien els partits. Imagino que és un possible llegat per als perplexos antropòlegs del futur, però ell ho sent com el testimoni perdurable d'uns afectes familiars expressats a través de l'emoció futbolística. I encara ho deu sentir més després de la mort del seu oncle, germà del seu pare i un altre barcelonista passional. «Jo, la veritat, no acostumo a abraçar-me amb el meu pare. Però el Barça fa que ens abracem una i altra vegada», m'explica. I hi afegeix: «Som tan freaks que no només ens filmem mentre veiem els partits, sinó que, a més, mirem aquestes imatges. Crec que hi ha alguna cosa en elles que ens emociona. Deu tenir a veure amb el fet que no només hi percebem una emoció pel Barça. Ara bé, també riem de nosaltres, de com patim i cridem...»

Potser en l'origen de la seva passió futbolística hi ha un crit. Diu que, de fet, aquest crit és el seu primer record. En Pere era un nen petit i va sentir que el seu pare cridava. No l'escridassava a ell. Ni a ningú. Era una crit d'alegria perquè el Barça havia marcat un gol. En principi, el nen no ho va entendre i fins i tot es va espantar. Però s'hi va anar familiaritzant mentre, els diumenges a la tarda, el seu pare cridava escoltant els partits per la ràdio i el seu avi, de qui li ve la passió pel cinema perquè era el propietari d'una sala d'exhibició a Bellcaire, s'adormia. Va ser a Bellcaire on es va aficionar més al futbol, ja que hi va jugar de porter amb els infantils. Aquesta iniciació va passar al principi dels anys vuitanta: va començar a cridar com el pare.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)