Opinió

ELS MEUS AMICS BARCELONISTES

IMMA MERINO

Salvador Garcia-Arbós

Volia convidar el meu amic gastrònom Salvador Garcia-Arbós (evitàrem l'àlies) a un esmorzar de forquilla i ganivet a la ciutat de Girona. Impossible, almenys al centre. Una mancança imperdonable. Vam haver de conformar-nos amb una trista truita al plat (feta a la planxa!), vam parlar una mica de tot, que és allò que més ens agrada i que fa que ens agradi trobar-nos per renovar la nostra amistat originada a l'antiga redacció d'El Punt. Així és que, entre moltes altres coses, vam celebrar l'arribada de la primavera i vam recordar François Truffaut, el cineasta que considerava que la bellesa de les dones es fa més visible amb el bon temps, abans d'adonar-nos que coincidim en l'admiració pel vell resistent Stéphane Hessel, autor del manifest Indignez-vous i, fet que ens agrada especialment, fill de Kate i Jules/Franz Hessel, que va ser amic de Jim/Henri Pierre-Roché. Sí, també hi estem d'acord: la pel·lícula de Truffaut que més estimem és Jules et Jim. Vam quedar, però, per parlar del Barça, del qual és soci amb un número força superior al 100.000, lluny, doncs, dels que tenen seient.

Ser soci del Barça era per a en Salvador un vell somni que va poder fer realitat quan Joan Laporta va apostar per l'ampliació de socis el 2008, just abans de l'etapa Guardiola. Ara, és clar, en té un altre, de somni: tenir seient. No un, sinó dos. La llista d'espera és llarga i en té milers al davant seu, però s'imagina que algú li ven uns abonaments a un preu raonable i no especulatiu. En fi, per què no tenir il·lusió? Ell, un entusiasta de la vida, sempre en té. De moment, aquest curiós impenitent es conforma si pot anar al camp quan li passen un carnet amb localitat: «No passa el dia del Madrid, però sí que pot passar si juguen contra l'Almeria o el Getafe. I, mira, fins i tot vaig tenir la sort de poder-hi anar el dia de l'Arsenal i fumar-hi l'últim puro que, segurament, faré al Camp Nou.» Per què és del Barça? Suposa que ho és perquè, quan era petit, a Besalú, el seu poble, tothom era del Barça. Almenys ho era la gent que coneixia i sobretot els seus millors amics. També els seus pares (més tranquil·lament el seu pare, més nerviosament la seva difunta mare) que, quan tenia sis o set anys, un dia el van dur a veure el camp del Barça sense que hi hagués partit. També recorda que un dia en Reixach va participar en un partit del Besalú contra el Besalú. Tant li fa! És del Barça de la manera que ell només ho pot ser: apassionadament. De vegades tant que, durant els partits, pot sentir vergonya d'ell mateix: «Em transformo en una bèstia.»

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)