Va ser força anys més tard que vaig saber qui era Armand Carabén i el paper que va jugar en el fitxatge de Cruyff. De fet, llavors, fa quaranta anys i en ple franquisme, tampoc no tenia gaire clar el paper de Montal i la seva junta, ni sabia qui era Narcís de Carreras, ni pel que fa al Barça ni al seu paper d'home de la Lliga i la Caixa. Fa quaranta anys, només sé que jo era del Barça, molt del Barça. I no pas pels motius pels quals ara els nens se'n fan. No havia trepitjat el Camp Nou i els partits que es feien a la tele del Barça eren pocs. Però llegia diaris i també els setmanaris barcelonistes i escoltava la ràdio i havia decidit que jo era del Barça perquè no podia ser de cap altre equip, encara que potser no tingués gaire clar el perquè. O sí, perquè tinc el record de la final de les ampolles, i sobretot de l'enrenou del cas Guruceta i els motius pels quals la gent cridava “Guruceta” com a sinònim de robatori arbitral.

És a dir que era del Barça no per tradició familiar, ni perquè em portessin al camp, però ho portàvem a la sang i érem del Barça sobretot perquè no érem ni volíem ser del Madrid. Allò tenia mèrit. Des del 1960, el Barça no guanyava cap lliga. Rexach ho ha explicat moltes vegades. No es feien partits a la tele ni resums i el que passava al camp, no transcendia. Diguem-ho clar, no transcendien els favors al gran Madrid de les copes d'Europa i que empalmava lligues una rere una altra en aquella dècada.

I llavors va arribar Cruyff. Sembla que el primer que el va voler fitxar va ser un mai prou valorat Vic Buckingham, l'anglès que va entrenar el Barça i va permetre que meravellosos jugadors com Martí Filosia poguessin vestir la samarreta del primer equip.

Fos Buckingham o qualsevol altre, el Barça volia Cruyff. Però no es podien fitxar estrangers i, quan dos anys després es va obrir el mercat, l'Ajax el volia vendre al Madrid. Costa d'entendre que Cruyff, posats a marxar del seu equip, triés el Barça i amenacés el seu club de no jugar o no anar a la selecció en el mundial d'Alemanya. Se'n va sortir, es van pagar, diuen, 120 milions de pessetes d'aquell temps i Cruyff va venir per debutar contra el Granada. Era el 28 d'octubre del 1973, abans-d'ahir en va fer quaranta anys.

Ja s'ha explicat que va jugar i va fer dos gols, dels 47 que va marcar en la seva etapa. Malgrat que s'havia començat malament la lliga, es va guanyar i es va fer després d'un històric 0-5 al Bernabéu. Es van acabar catorze anys de passar gana i encara que no es va guanyar cap més lliga amb el Cruyff jugador, va començar la llegenda que va continuar amb el Cruyff entrenador, guanyador de la copa d'Europa, de quatre lligues, de la recopa, la copa i tutti quanti. Però que ens va deixar un estil futbolístic, una manera d'entendre el futbol i una manera d'entendre finalment el perquè sempre hem estat del Barça, fins i tot quan no guanyava.