El Barça B va guanyar dissabte passat el Girona i va trencar una mala ratxa de resultats que l'havien abocat als llocs de la cua de la classificació i, el que és pitjor, havien posat en qüestió, una vegada més el seu entrenador, un Eusebio que va ser un gran jugador del Barça, però a qui alguns troben que té poc caràcter per dirigir el filial blaugrana. Enyoren alguns el caràcter de l'asturià que el va precedir, però si fem un repàs a la història aquest equip funciona quan té un tècnic que entén la filosofia del club i que es dedica a treballar amb gent jove al marge dels resultats. Invents com el de Juande Ramos, que havia triomfat en equips modestos com el Logroñés i que després es va fer un nom a primera divisió i la Premier en són l'exemple.

Per raons de feina vaig passar moltes hores al vell camp Fabra i Coats veient magnífics jugadors que el Barça tenia en aquell equip. Alguns, pocs, van arribar a jugar amb el primer equip del Barça d'una manera regular. Sempre hi havia algun nom, però era així, en singular. Semblava que ser de casa era una condició complicada per triomfar-hi i només passava en casos excepcionals com el de Rexach i Pujol. D'aquella època que els parlo en va sortir una bona fornada perquè hi va haver entrenadors com Venables que hi van confiar. Va ser l'època de Rojo, Calderé, Clos, Moratalla. Després han anat sorgint els noms que tots tenim al cap, que ja procedien del magnífic invent de la Masia, fins que Guardiola, un producte fet allà, s'hi va posar de ple i han estat molts els jugadors que des de la base han arribat al primer equip. Però perquè això passi fan falta dues coses: bon material al futbol de base, que sempre n'hi ha, i un entrenador decidit a aprofitar-lo, i d'aquests no sempre se'n troben.

Seria injust dir que s'ha acabat la confiança en el planter. Ho seria perquè només cal mirar la primera plantilla del Barça per veure que no és així: hi ha una majoria de gent de la casa i els joves van trobant el seu camí. Bartra –a qui ara alguns han descobert, i en algun cas els mateixos que el blasmaven l'any passat–, Montoya, el lesionat Jonathan dos Santos, Tello i Cuenca. M'he deixat expressament Sergio Roberto, una perla que no acaba de tenir la continuïtat que alguns pensàvem que tindria.

Si abans citava el Barça B és perquè hi ha qualitat, al marge dels resultats. I el que em pregunto és si Tata se la jugarà amb els de casa com ho va fer Guardiola. Espero que sí, i encara que és evident que no tots hi podran arribar, ningú donava un duro per Pedro i Sergio Busquets quan estaven al B i ara són jugadors de primer nivell mundial. No perdem de vista la Masia ni l'omplim només de jugadors d'altres continents. La qualitat també pot ser de quilòmetre zero sempre que l'aposta sigui l'adequada. Guardiola, Xavi, Víctor Valdés i Piqué en són la mostra.