M'hauria agradat escriure aquest article després de dues victòries folgades del Barça al camp de l'Ajax i al nou San Mamés. No ha estat possible i em temo que algú pugui interpretar que aprofito un mal moment per descarregar bilis contra la institució, el president i l'equip per motius que poc tenen a veure amb el joc i la derrota.

Però les coses van com van i em temo que només una reacció pel que fa al joc i els resultats de l'equip evitarà un aprofitament de la situació per tornar a les lluites fratricides que amaguen, no ens enganyem, una batalla pel poder, per la influència o vés a saber per què.

El cert és que el Barça va perdre a Amsterdam i a Bilbao i que no va jugar bé. Si busquem matisos, podem dir que va jugar molt malament i sense actitud a Holanda i que va jugar bé durant una part a San Mamés, això sí sense conseqüències a l'hora de batre Gorka. Perquè, si durant l'horeta que el Barça va jugar bé s'haguessin marcat un parell de gols, no hi hauria ara la sensació que tot està perdut. I això anant colíder, amb 40 de 45 punts possibles.

No es tracta d'obrir el debat de l'estil. A mi, no me n'amagaré, m'entusiasmava el dream team quan feia aquell futbol meravellós. Però recordo que el feien quinze o vint minuts per partit, el suficient per guanyar i convèncer. I no negaré que el Barça de Guardiola va ser el millor que mai he vist. Però també cal deixar clar que en el darrer any de Guardiola i en l'únic de Tito com a primer entrenador, les coses ja no van ser com en els tres anteriors.

I aquesta és per mi la qüestió. No es tracta de trair o no un estil de joc. Si ho fa, Tata Martino estarà mort i arrossegarà amb ell la directiva. Del que es tracta és d'actuar realment com un club gran. Tant de bo Guardiola s'hagués volgut quedar a renovar l'equip, a dotar-lo dels mecanismes necessaris per rejovenir-lo sense traumes. Però Guardiola sabia que amb la divisió que hi ha al Barça, ell seria el boc expiatori perquè, encara que el Barça sigui un club gran, encara no ha après a exercir-ne. Un club gran que ha tingut uns anys espectaculars, ha de competir sempre, però la seva gent ha de pensar que potser una o dues temporades no ho guanyarà tot, perquè mai ningú no ho guanya tot. I es pot competir i guanyar títols fent al mateix temps la renovació adequada.

I aquesta per mi és la gran incògnita a què s'enfronta el Barça. Sense trair l'estil, sense trair el que s'està treballant a la Masia, calen retocs constants i alguns de profunds a la plantilla per estar sempre a dalt. Sembla fàcil dir-ho amb Messi lesionat, però el Barça no pot dependre mai d'un sol jugador. Però tampoc pot viure de somnis i per això cal ser valent a l'hora de prendre decisions. Començant per Puyol i pensant ja en Xavi. I aquest és realment el gran repte de Tata Martino.