Joan Creus i Xavi Pascual han estat l'arquitecte i el director d'obra del cicle més brillant de la secció de bàsquet del Barça i ara que aquesta etapa s'acaba –tot i que Xavi Pascual té un any més de contracte, la idea és que aquest estiu el club encetarà una nova etapa– tots dos haurien de tenir un comiat a l'altura dels dotze títols estatals i europeus que han aconseguit en aquestes vuit temporades. Massa sovint passa que els millors marxen pel forat del gat, si no amb una tempesta. Només s'ha de recordar el final que va tenir Svetislav Pesic en aquell enfrontament agre amb Valero Rivera. El tarannà de Creus i Pascual, el fet que s'hagi acabat la temporada i que el canvi de cares es veiés venir han d'ajudar tothom a estar a l'altura.

Un cop es giri del tot el full, les decisions de futur són rellevants. Si Creus té substitut o es potencia el paper de Rodrigo de la Fuente. Si al pròxim entrenador se li exigeix rendiment immediat o té prou avals per suportar la pressió d'una reconstrucció a mitjà termini (i més sabent que només tres jugadors acaben contracte). Si es modifica (per bé o per mal) l'estratègia al voltant dels equips de base, vist que no arriben jugadors al primer equip i els que ho podrien fer marxen abans d'estar formats del tot. I, sobretot, si en la directiva preval el criteri de mantenir unes seccions potents o comença una retallada pressupostària.