Revelació de la marca publicitària amagada

Durant anys els barcelonistes podíem omplir-nos la boca afirmant que, mentre altres tenien marques d'electrodomèstics a la samarreta, la nostra estava (gairebé o potser aparentment) incorrupta. La satisfacció moral encara va arribar a un punt més àlgid quan, mentre altres duien el nom d'una casa d'apostes a la samarreta –que hi continua imprès com una vergonya no assumida–, nosaltres exhibíem el logotip d'un organisme oficial internacional destinat a ajudar les criatures desvalgudes d'arreu del món. Era una samarreta, per tant, solidària, de la qual podíem sentir-nos orgullosos, i més encara quan l'estimat Mourinho suggeria, amb la seva elegància habitual, que potser era pel fet de dur-la que els àrbitres eren tan generosos amb el Barça: és clar, quan veien el logotip d'Unicef, no xiulaven el penal que havia comès l'equip. En tot cas, va arribar el moment en què, no fa ni dos anys, la junta barcelonista va anunciar que havia arribat a un acord amb Qatar Foundation perquè aquesta fos l'entitat de la qual es faria publicitat a les samarretes del club. En virtut de l'acord, Unicef va quedar relegada al cul, d'una manera gairebé literal i a la vegada simbòlica, mentre que hem anat veient com la publicitat de Qatar Foundation (que, per cert, abans del Barça va sondejar el Madrid) ocupava unes samarretes cada cop més lletges (a excepció de la negra) fins a arribar a l'horror de l'ataronjada, que actualment és la segona de l'equip. Però, en fi, no és només una qüestió d'estètica, sinó d'ètica: per molt que la junta del Barça argumentés que la publicitat també ho és d'una fundació sense ànim de lucre destinada a fomentar l'educació i la recerca a un país dels que s'anomenen emergents, no es pot passar per alt que l'entitat (fundada pel mateix rei qatarià) pertany a un estat dictatorial en què els drets humans no són res. José María Valverde va sentenciar que no hi pot haver estètica sense ètica. Però potser la pèrdua d'ètica també té conseqüències estètiques.

L'acord de la junta amb Qatar Foundation va dur-se a l'assemblea de compromissaris amb vista a la seva ratificació. Es va aconseguir i sempre es podrà dir que va ser una decisió dramàtica, però hi va intervenir un plantejament catastrofista: si no s'acceptava el patrocini de Qatar Foundation, el Barça s'abocava al desastre econòmic. I no s'haurien pogut buscar altres formes de finançament? Per què interessava tant l'acord amb Qatar Foundation? Ara resulta, però, que aquell acord tenia una carta amagada, o potser era una tapadora. Que hi havia una lletra més o menys menuda que preveia la possibilitat d'incloure un nou patrocinador a la samarreta a partir de la tercera temporada de l'acord. Resulta que aquest patrocinador podia ser directament privat. I passa que, a més a més, ha sortit de l'amagatall la companyia Qatar Airways, la carta (o vés a saber quina mena de negoci) amagada darrere de la Qatar Foundation. La junta argumenta que ni cal passar-ho per l'assemblea de compromissaris perquè la possibilitat, ara convertida en acte, ja li va ser comunicada. Què en diu l'assemblea? En tot cas, la degradació constant de la samarreta barcelonista ja té la seva suposada justificació: si es vol estar a la primera línia mundial del futbol i poder pagar Messi, s'ha d'estar disposat a exhibir la publicitat de qui millor la pagui. El president Rosell, però, no renuncia a parlar d'objectius compartits amb aquesta mena de retòrica: “Qatar Foundation és una marca ambiciosa amb aspiracions globals, sempre compromesa a aconseguir la màxima excel·lència en el seu àmbit, igual que el FC Barcelona.” Au, vinga... i, com és propi de la retòrica capitalista, els objectius són els valors, no?