La veu cantant

Segurament el guió que havia dissenyat Sandoval en la primera meitat li va sortir a l'inrevés, perquè la primera meitat va ser de control total del Girona. En atac, el Rayo Vallecano gairebé no va existir, i els de Machín no només van estar solvents en l'exercici defensiu, sinó que també van aconseguir tenir les regnes del centre del camp. En atac ja va ser una altra història, perquè a segona A totes les defenses tenen cara i ulls i la del Rayo, amb Amaya i Zé Castro a l'eix i Galán i Nacho als laterals, va ser prou fiable per subjectar Longo i per controlar les arribades de Borja García i Portu des de la mitja punta i les incursions d'Aday i Coris pels carrils.

Ni Bounou ni Gazzaniga van haver d'esforçar-se gaire en els primers 45 minuts, però el porter del Rayo va veure el futbol des de molt més a prop que no pas el del Girona. Va fer la impressió que els de Machín van tenir el domini de la situació en tot moment i en cap moment es va veure el Rayo d'altres partits, un equip capaç d'ensarronar el rival i fer-lo patir el que no està escrit. Per Vallecas, hi han passat ja uns quants equips i segurament cap va tenir uns 45 primers minuts tan plàcids com el Girona. Això

sí, als de Machín els va faltar una mica de profunditat per fer saltar la banca

i, quan van aconseguir portar la pilota a tres quartes parts de camp, també se'ls va fer fosc, amb Longo poc assistit a dalt. Tot i això, si algun equip va fer mèrits per foradar la porteria rival, va ser el Girona.

A remolc de seguida

Si algú necessitava després del descans que el guió canviés, era el Rayo Vallecano, no pas el Girona. Però la posada en escena dels visitants en el segon acte va ser força deficient. Possiblement perquè els madrilenys també van aprofitar el descans per carregar piles i ordenar idees. En dos minuts, els locals ja van fer molt més del que havien fet en els primers 45: dues ocasions, la segona de les quals va ser l'1-0. El gol local, que va trencar una llarga ratxa dels blanc-i-vermells sense encaixar, va ser una successió de fets evitables. Álex Moreno se'n va anar per la dreta de Juanpe, que va relliscar, i Manucho va trobar-se amb un regal a la frontal de l'àrea petita, perquè no és normal a segona A que un davanter rebi tot sol en zona de rematada i amb temps suficient per controlar sense que ningú no li faci ni pessigolles.

L'1-0 va canviar totalment la decoració del partit. El Rayo es va fer fort i el Girona es va començar a atabalar. Va perdre la frescor de la primera part i es va començar a precipitar. I Machín va moure fitxa. Primer amb Cristian Herrera. Pocs minuts després, amb Sandaza. I, finalment, amb Cámara, que al final va poder debutar. El Girona va acumular molts jugadors a dalt perquè els carrilers gairebé van acabar d'extrems, però el Rayo va tancar files i va saber administrar el gol de Manucho. Al Girona se'l va veure amb forces després de l'1-0 –grans ocasions de Longo i d'Aday–, però de mica en mica es va diluir i va acabar atacant amb poca convicció. Els locals en feien de sobres amb l'1-0 i pràcticament es van oblidar de Bounou. En van fer prou posant romegueres al mig del camp i solidificant-se en defensa. I el Girona no va trobar el camí del gol i es va estavellar en la seva inoperància.