Espanyol

La quarta copa

Visca la nostàlgia!

Ahir es van complir sis anys de la golejada de l'Espanyol al Saragossa al Bernabéu que va donar el darrer títol als blanc-i-blaus

Aquella copa, més enllà del retorn de la il·lusió, va permetre accedir per darrera vegada els periquitos a Europa, el somni i el repte que persegueix ara l'equip de Mauricio Pochettino

A dalt, la quarta plantilla de la història de l'Espanyol campiona d'una copa del Rei. A baix, a l'esquerra, Luis García, un dels golejadors de la nit del 12 d'abril del 2006 al Santiago Bernabéu, autor de dues de les quatre dianes que l'Espanyol va marcar al Saragossa, un equip que partia com a favorit després de desfer-se del Real Madrid i el Barça. Al seu costat, Miguel Ángel Lotina, l'entrenador que no només va aconseguir fer alçar la copa a l'Espanyol, sinó que també va classificar l'equip blanc-i-blau dues temporades consecutives per la copa de la UEFA, un fet insòlit fins aleshores.

Tal dia com avui els periquitos estaven de celebració. Celebraven la consecució de la quarta copa del Rei de la història del club assolida al Santiago Bernabéu, en un partit tan trepidant com màgic en què l'Espanyol es va imposar al Saragossa amb una golejada que encara fa posar els pèls de punta a la parròquia blanc-i-blava. El 4-1 aconseguit va trencar tots els pronòstics –el conjunt aragonès havia eliminat al Barca i el Madrid marcant-los cinc i sis gols en els quarts de final i semifinals, respectivament– i l'alegria dels periquitos no només es va desfermar, sinó que l'afició blanc-i-blava, per un cop a la vida, va poder vibrar sense patir.

El dia de la final per als periquitos va ser trepidant. Inoblidable de principi a final. Des de primera hora del matí, els carrers de Madrid, van anar tenyint-se dels colors de la final. El groc que lluïa el Saragossa i el blanc-i-blau de l'Espanyol. Al carrer, però, la gran final va començar-se a decantar a favor dels catalans segons recorden i reiteren un i altre cop els protagonistes. Lotina, tècnic de l'Espanyol en aquell dia històric, va ser més que explícit a la sala de premsa postpartit. Amb la copa al sarró, va dir: “Aquesta copa l'hem començat a guanyar a l'autocar.” I és que unànimement, tant la plantilla com el cos tècnic, com els aficionats, tenen clar que la eufòria, passió i il·lusió que es va viure a la Castellana va donar l'energia vital a l'equip. “No els podem fallar”, pensava tot l'equip dins d'un autocar on Pandiani i Zabaleta van convertir en una festa. Un càntic rere un altre van fer sortir convençuts i endollats a tot l'equip a la gespa del Bernabéu. Com un huracà, l'Espanyol va arrasar amb les il·lusions i esperances aragoneses. En el minut 1, Raúl Tamudo, ja havia avançat el conjunt català amb un gol d'oportunisme. Una diana, que feia traslladar tots els periquitos al 27 de maig del 2000 on el davanter, també en els primers compassos, posava a Mestalla la primera pedra per assolir la tercera copa del Rei contra l'Atlético de Madrid (2-1).

Al Bernabéu contra el Saragossa l'esclat de joia amb la diana va ser similar, tot i que els aragonesos, a diferència de l'Atlético van aconseguir igualar un marcador que després va dinamitar Luis García amb el segon gol, Coro amb el tercer i l'asturià repetint i fulminant el conjunt aragonès.

La celebració, sobre la gespa, i pels carrers de Madrid, amb gairebé 30.000 aficionats de l'Espanyol, es va traslladar l'endemà a Barcelona. La plaça Sant Jaume i les Fonts de Montjuïc van vestir-se de blanc-i-blau. Sis anys després, l'espanyolisme segur que va reviure mentalment amb nostàlgia aquell moment. Un moment que volen repetir, un moment que va donar l'opció de jugar la copa de la UEFA la temporada següent. Un curs inoblidable per a l'equip espanyolista en aconseguir arribar a una final en què només els penals i l'arbitre el van castigar. Des de llavors que l'Espanyol no juga a Europa. Des de llavors que els periquitos somien tornar-ho a viure.

Ladillo

Text.

Ladillo

Text.

Estava jugant el torneig del MIC amb l'infantil. Vaig veure la final amb els meus companys a l'hotel i vaig ser molt feliç
De tots els moments em quedo amb l'arribada a l'estadi amb la Castellana plena de periquitos
Vaig celebrar molt el primer gol, però em quedo amb el gol de Coro, una cursa de contraatac que no s'acabava mai

Recorda el gol de Coro

Álvaro Vázquez

El davanter de Badalona recorda que va veure el partit amb els seus pares i el seu germà. “Estava fent les maletes perquè me n'anava a jugar un torneig a Irun”, recorda. Aleshores jugava al cadet B i va ser l'alegria més gran de l'espanyolisme. “Recordo que quan vam arribar a Irun per jugar ens van felicitar tots els equips que jugaven el torneig. Era per sentir-se orgullós.”

Recorda la Castellana

Luis García

L'asturià, que curiosament juga ara al Saragossa, va ser un dels grans protagonistes de la nit madrilenya. Va anotar el segon i el quart gol i considera l'experiència viscuda al Bernabéu com un dels millors moments de la seva dilatada carrera esportiva. “És un record inesborrable. Tot ens va sortir molt bé i vam poder celebrar-ho amb la nostra gent sentint l'estima de l'afició.”

Estava al MIC

Jordi Amat

El central espanyolista tenia 14 anys el 12 d'abril de 2006. El dia de la final estava concentrat a l'hotel perquè jugava amb l'infantil A el torneig del MIC. “Ens vam reunir tot l'equip on hi havia l'Edgar Badia i el Gabi López i molts periquitos, pares, amics i aficionats i vam gaudir de valent.” De tots els records es queda amb la celebració del tercer gol de Coro. “Ja érem campions.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.