A Nico Rodríguez encara li tremola el telèfon. “Ha estat un estiu dur”, reconeix el director esportiu de l'Sporting. I no és el primer. Des que va tornar a Gijón el juny del 2015, els dies sempre són més llargs. “En ple agost no hi ha treva, el telèfon comença a sonar a les 8 del matí i a les 3 de la matinada encara estàs parlant amb gent de l'Amèrica del Sud.”

El futbol no dorm. I Mareo tampoc. No s'ho pot permetre ningú en un club que s'ha vist obligat a viure instal·lat en el miracle. Amb Abelardo Fernández com a capità general d'un equip ple de jugadors de la casa, la de l'Sporting és una història de superació constant. De mesos sense cobrar, d'un ascens inesperat, d'una sanció de la FIFA que va disminuir molt les possibilitats de reforçar-se i d'una salvació agònica. “Al final el que queda és la invasió de camp, la gent i els futbolistes, tots junts, però al darrere hi ha mesos d'enorme patiment”, confirma Nico, un home de Mareo convertit en rodamón que ara fa un any va tornar a casa per patir i disfrutar a parts iguals d'un club amb una autoestima singular.

L'havien contractat per fitxar jugadors, però pocs dies després de la seva arribada li van anunciar que pràcticament no podria fer-ho. “La sanció de la FIFA no era oficial, però la podíem esperar. Tot i això vaig decidir venir, perquè aquest és un club amb possibilitats i és el meu”, assegura Rodríguez, que, de bracet amb Abelardo, han hagut de construir un Sporting de primera des de la precarietat. “Ens vam haver de reinventar constantment i sobretot aferrar-nos als contactes que tenim en el futbol”, explica el secretari tècnic asturià: “I no és fàcil anar a un equip i dir-li que vols un jugador però que no li pagaràs, convèncer-lo que l'Sporting és una millor plataforma per créixer que altres clubs amb més poder adquisitiu.” El Pitu, per exemple, una cara sempre amable a Barcelona, va facilitar l'arribada de Halilovic i de Sanabria. La sanció que els imposava la FIFA només els permetia inscriure jugadors sota tres supòsits: provinents del filial, que percebessin el salari mínim o “que cobressin un 25% de la massa salarial que alliberessin”. Per la qual cosa, trobar perfils a mida va ser un calvari. Encara més quan el 10 de gener, un matí de diumenge, al Madrigal, Bernardo Espinosa, jerarca absolut d'una plantilla inexperta, es va fracturar el genoll en un mal gest. “Se'ns va caure el món a sobre”, rememora Nico, amb el moment encara fresc a la retina: “Era un problema en tots els aspectes, futbolístic i de vestidor, Bernardo era clau.”

L'Sporting havia encetat el 2016 setzè, només un punt per sobre de la quimera, però va enllaçar el canvi d'any amb cinc derrotes consecutives. “Va ser una situació límit, però va aparèixer l'autoestima d'aquest club.” De nou amb el suport de les amistats i gratant el mercat, van arribar Igor Litxnovski, cedit pel Porto, i Ognjen Vranjes, lliure. Però, sobretot, l'actuació d'un juvenil, Jorge Meré, va ser clau per cosir l'eix de la defensa. “Això és Mareo, una manera de viure el futbol, on de sobte t'apareix un noi de 18 anys capaç de rendir com els millors”, defensa Nico.

L'Sporting va trepitjar terra ferma en l'última jornada de lliga. El miracle tornava a ser real, però tant per a Nico Rodríguez i Abelardo Fernández com per a tots els qui treballen en la parcel·la esportiva, només va ser un punt i seguit en un camí que no s'acaba mai i que per a un club com l'Sporting sempre fa pujada. L'inici d'un estiu llarg i estressant, de l'enèsima reencarnació futbolística d'una plantilla que ha perdut en el tràmit alguns dels seus millors actius: Luis Hernández, Bernardo i Jony van marxar lliures i el seu màxim golejador, Tony Sanabria, va haver de tornar a Roma una vegada esgotada la seva cessió. De nou les trucades i el ball de noms. “No sabria dir les opcions que hem estudiat, però per tancar tretze operacions n'hi ha hagut moltes que han acabat en no res. El desgast ha estat enorme”, assegura el secretari tècnic. A la força, l'Sporting s'assembla poc al de la temporada passada. Ja sense la sanció de la FIFA, el club ha pogut satisfer les seves necessitats, però sempre en paràmetres molt petits. De les tretze incorporacions, només Fernando Amorebieta ha suposat un desemborsament econòmic i Abelardo, nau capitana del projecte, ha hagut de restablir jerarquies. “L'objectiu era elevar el nivell de l'equip, apostar per jugadors polivalents i que l'entrenador tingués on escollir. Crec que ho hem aconseguit”, avança Rodríguez. L'inici del curs ha estat acceptable (7 punts de 15), però Nico sap que arribaran revolts complicats. El més pronunciat, avui amb la visita del Barça a El Molinón: “Aquí sempre hem d'estar preparats per actuar, tenir el rebost ple per si passa alguna cosa.”