En clau barcelonista, parlar de copa i enfrontaments contra la Real Sociedad evoca forçosament dues finals, ja esvaïdes de la memòria col·lectiva. I curiosament, totes dues guanyades pel Barça després d'un triple enfrontament, tant el 1913 com el 1928. En el primer cas, la lluita pel títol no va tenir cap mena d'eliminatòria prèvia. Les picabaralles federatives van provocar que la dissident Unió Espanyola de Clubs de Futbol organitzés en aquella edició una final entre els seus associats. Sense valorar ni allò del factor camp, els tres duels es van jugar al del carrer Indústria. Entrenava l'equip Jack Greenwell, l'anglès que encara avui manté el record de permanència a la banqueta, amb deu campanyes consecutives.

A l'equip hi figuraven alguns noms il·lustres. Ja havia marxat el golejador George Pattullo i els aficionats es delien amb gent com Rañé, el fill de pastissers, a la porteria; el duríssim Amechazurra, erigit en cabdill defensiu, i un atac liderat pel carismàtic Romà Forns. Paulino Alcántara encara no passava de jove promesa. En tres jornades de març, els dies 10, 17 i 23, es van haver de celebrar tres duels per decidir el guanyador. Simplement, a causa dels empats enregistrats en els primers enfrontaments, 2-2 i 0-0. El segon desempat ja va ser definitiu, amb el 2-1 final, gràcies als gols de Berdié i Apolinario.

La final del 28, en canvi, encara suposa avui un cim de l'èpica futbolística. El seguiment popular havia experimentat un majúscul augment, s'experimentava ja amb tornejos precursors de la imminent lliga i la final organitzada al camp d'esport d'El Sardinero, a Santander, va provocar un formidable seguiment arreu l'Estat. El 20 de maig, un Barça entrenat per Forns sortia a la gespa amb l'hongarès Ferenc Plattkó a la porteria, una defensa de dos amb l'alemany Walter i el català Mas, un mig del camp amb Guzmán, Carulla i Bosch i cinc davanters d'enorme nivell: Vicenç Piera, Sastre, Pep Samitier, el canari Arocha i Sagi, el fill del famós baríton, a l'extrem esquerre. Els bascos també imposaven de valent, amb jugadors com Zaldua, Amadeo, Marculeta, Bienzobas, Cholín i Kiriki. Allò va resultar una batalla digna de la mitologia grega, amb una inusual duresa no frenada per l'àrbitre Vallana.

En una jugada mil cops recordada, Plattkó es va llançar valent als peus de Cholín, qui li va etzibar una coça al cap que li va obrir la closca. Estalviant detalls, el porter va passar una llarga estona commocionat al vestidor i va decidir tornar al camp després de veure com Samitier l'acompanyava en el part de guerra. Embenat de manera espectacular, amb el jersei ensangonat, l'hongarès va reaparèixer commocionat. Ja sabeu: no es permetien substitucions, ni de lesionats. Com si el guionista de la final hagués embogit, l'hongarès va perdre la protecció en una altra acció i va fer mans i mànigues per preservar l'empat a un definitiu, amb gols de Sami i Mariscal. Rafael Alberti, que va assistir al duel, va quedar tan impressionat amb l'heroisme de Plattkó que li va dedicar la cèlebre Oda, encara avui un dels cims de la poètica aplicada a l'esport. Poc importava que Alberti no n'entengués un borrall, de futbol. La seva creació va passar a la posteritat com, també, la complicitat d'un altre mite ja convertit en el primer gran ambaixador del Barça arreu del món. Sí, Carlos Gardel, l'inimitable cantant de tangos, també va assistir al duel, com proven les fotos de la seva visita a l'hospital, on va fer companyia a Plattkó, encara al llit, i a un també nafrat Samitier, el seu millor amic a Barcelona.

Observat des de la perspectiva moderna, resulta inversemblant que no trobessin una altra manera de trobar guanyador en una contesa de tanta importància que jugant l'inevitable desempat. En aquest cas, disputat dos dies després, segurament per no defraudar els centenars de seguidors arribats d'arreu, amb majoria basca però nombrosa presència catalana. Plattkó va ser substituït a la porteria per Ramon Llorens, a partir d'aleshores l'autèntic protagonista desconegut de la final del 28. Va realitzar dos recitals antològics que van quedar esmorteïts davant la cèlebre Oda. Piera i Kiriki es van encarregar de segellar el nou empat. Per no minvar el grau de bel·licisme, la repetició també va significar un autèntic ball de bastons, amb expulsats, lesionats, càrregues de la Guàrdia Civil i mil camàndules dels dos bàndols, enfrontats fins a extrems de paroxisme.

Per fer-ho encara més complicat, la final va quedar ajornada durant un mes a causa de la celebració dels Jocs Olímpics d'Amsterdam, en els quals va participar una selecció espanyola farcida de futbolistes de la Real Sociedad. El tercer pols, segon desempat, no va arribar fins al 29 de juny i, ara sí, el Barcelona va guanyar sense discussió 3-1, gràcies a Samitier, Sastre i Arocha. L'endemà, milers de barcelonistes es van aplegar a l'estació de França per rebre entusiasmats els guanyadors. Tan gran era la gernació als carrers que la comitiva va trigar més d'una hora a arribar a la plaça de Sant Jaume, on va ser rebuda per les autoritats. Les particularitats i circumstàncies de les dues finals triples donarien per escriure una enciclopèdia. La seva transcendència històrica fa que, per sempre més, parlar de la copa i la Real Sociedad obligui a recordar i retre homenatge a les irrepetibles peripècies viscudes el 1913 i, sobretot, el 1928. Un doble enfrontament únic en singularitat, una associació d'idees ja eterna.