El posat amb què Leo Messi va abandonar la gespa de l'estadi diumenge a la nit és l'indicatiu més clar que el Barça es troba en un preocupant estat de depressió. Després de fer dos gols al Leganés, que permeten el seu equip continuar aferrat a la possibilitat de lluitar per la lliga, a la cara del millor futbolista del món s'hi reflectia com enlloc l'angoixa de tots els culers que, des que fa una setmana van rebre el cop del 4-0 al Parc dels Prínceps, saben del cert que les coses no van gens bé a casa seva. Les celles arrufades i la mirada perduda d'aquest Messi incapaç de celebrar un 2-1 signat per ell en l'últim minut eren també el rostre de la gent blaugrana, que encara no ha paït els quatre gols del PSG.

En tot cas, la trompada rebuda en l'anada dels vuitens de final de la Champions és el punt culminant d'una temporada en què el Barça no ha acabat de girar rodó. El de París no és, ni de bon tros, el primer mal dia de l'equip de Luis Enrique aquest curs. En la lliga, per exemple, n'hi ha hagut uns quants, els suficients perquè el Real Madrid estigui al davant tot i haver jugat dues jornades menys: la derrota a Balaídos, els empats a Anoeta i al Benito Villamarín, el 0-0 a casa contra el Màlaga, la primera part al Sánchez Pizjuán... Independentment del resultat, en cap d'aquests partits el Barça no ha arribat al mínim que se li pot exigir a un equip de la seva magnitud. I això, al final, es paga.

Hi ha hagut un denominador comú en el plantejament de quasi tots els que han estat capaços de complicar la vida al Barça: la pressió alta, la que incideix en la sortida de la pilota, la que tapa la primera passada d'un equip acostumat a iniciar el seu joc des del darrere. De moment, no ha aparegut l'antídot. Ni des de la gespa, ni –el que és més preocupant– des de la banqueta, no s'ha trobat la manera de respondre els equips que surten a buscar els homes de Luis Enrique a la seva àrea. El tècnic és el primer a reconèixer-ho: “per jugar millor hem aprendre a superar la pressió alta”, ha deixat anar més d'una vegada a la sala de premsa. El cas és que, el que abans es resolia obrint els centrals, pujant els laterals al mig del camp i fent recular el mig centre, ara costa molt més. I no sembla que la passada llarga sigui la solució: a banda que suposaria una traïció a l'estil, ni aquest equip està programat per funcionar d'aquesta manera, ni té jugadors per fer-ho.

A la plantilla blaugrana, a més, hi ha una evident falta de renovació. Els futbolistes més importants són, per lògica, cada vegada més grans i els que han de prendre el seu relleu no acaben de fer un pas endavant. Mentre els joves que, tard o d'hora, han de tenir el pes de Messi, Iniesta, Luis Suárez, Sergio Busquets i Gerard Piqué continuen a anys llum d'ells, els nous fitxatges tampoc no han ofert motius per a l'optimisme. Ni els més mínims. Els vuit jugadors que han arribat al Barça en les dues últimes temporades es troben encara molt lluny del nivell exigible en un equip de primer ordre mundial. Samuel Umtiti podria ser l'excepció, però poca cosa més: Arda Turan ja ha donat tot el que havia de donar, Aleix Vidal ha patit i ha fet patir, Jasper Cillessen és tan sols un bon porter suplent, Lucas Digne ofereix massa poc, André Gomes reflecteix l'ensopiment del grup i Paco Alcácer són 30 milions d'euros a la banqueta.

Ni a fora ni a casa, perquè des de la Masia fa molt temps que no treu el cap ningú amb força. Aquesta temporada, per exemple, els debuts de Carles Aleñá, Borja López, Marc Cardona, Marlon Santos, Álex Carbonell i Nili Perdomo han estat testimonials. Luis Enrique no ha acabat d'apostar decididament per cap d'ells, per bé que Alená està cridat a tenir fitxa del primer equip i Nili sembla que és la tria de la casa per al lateral dret. En tot cas, ja fa molt de temps que el planter no ofereix solucions al primer equip del Barça. I això també es nota. Més que en el fet anecdòtic de l'alineació de diumenge –amb només un català, Sergi Roberto–, pel que suposa tenir un nombre important de futbolistes de sentiment culer.

Hi ha depressió a la gespa, a la banqueta i també a la graderia on, com sempre que van mal dades, ja s'han fet evidents les primeres divisions. Els xiulets de diumenge a la nit, independentment de a qui anessin dirigits, són un símptoma inequívoc. Com la cara de Messi mentre abandonava la gespa del Camp Nou.