Avui el Barça sortirà per darrer cop a la gespa del Vicente Calderón per enfrontar-se en un partit de lliga amb l'Atlético de Madrid. L'estadi colchonero, que va acollir el seu primer matx el 2 d'octubre de 1966, ara fa poc més de cinquanta anys, va estar a punt de ser inaugurat pels blaugrana. El sorteig del campionat de lliga de 1966/67 va voler que l'Atlético jugués el seu primer partit com a local el 14 de setembre de 1966 precisament contra el FC Barcelona. El ritme de les obres va impossibilitar estrenar el nou estadi en aquella segona jornada de lliga (l'Atlético va sol·licitar un ajornament del partit, que es va disputar l'1 de novembre) i no va ser fins a la quarta, la que enfrontava els colchoneros amb el València, que el nou terreny, anomenat aleshores estadi del Manzanares, va poder ser formalment inaugurat.

Amb l'estrena del Manzanares, aquell 2 d'octubre de 1966, l'Atlético posava fi a un accidentat periple de gairebé una dècada que s'havia iniciat amb la voluntat d'ampliar l'antic Metropolitano fins a les 114.000 places. Constatada la impossibilitat d'engrandir el vell estadi, el club va optar per construir-ne un de completament nou i, a tal efecte, va adquirir un terreny a la vora del riu Manzanares. Aquesta decisió va comportar diversos problemes, especialment després que el club es veiés forçat a acceptar un corriment de parcel·la que va provocar que el nou estadi s'hagués de construir enganxat al riu. Aquesta situació va dificultar la construcció dels fonaments i va impossibilitar tancar completament l'estadi, ja que la tribuna principal havia de permetre el pas de l'aleshores avinguda del Manzanares, convertida avui en l'autopista M-30.

Sense llicència municipal i amb unes dificultats constructives en augment, l'obra del nou estadi atlètic anava pel camí de convertir-se en un autèntic bunyol. La temporada 1963/64, la situació era caòtica, amb les obres aturades i sense diners a la caixa per poder continuar-les. Va ser precisament en aquest instant quan l'aleshores president del club, Javier Barroso, que també era arquitecte i havia estat el responsable del disseny del nou estadi, va situar Vicente Calderón com a responsable de tirar endavant les obres i el va nomenar vicepresident tercer del club.

Tant Barroso, germà d'un ministre de l'exèrcit del govern de Franco, com Calderón, empresari molt ben relacionat amb els cercles de poder, eren fervents partidaris del règim i van utilitzar els seus contactes per tirar endavant l'obra. Especialment Calderón, que en poques setmanes va assolir la presidència de l'Atlético i va batallar amb fermesa perquè el nou estadi del Manzanares fos una realitat. El projecte inicial, que pretenia encabir 110.000 espectadors, es va veure reduït a 70.000 places, però, això sí, es va convertir en el primer estadi europeu amb seients en totes les seves localitats. Vet aquí perquè, el dia de la inauguració, els afeccionats colchoneros van lluir una pancarta, destinada al seu acèrrim rival ciutadà, que afirmava: “Ya estamos en nuestra casa / y nadie nos ha humillado / mientras ellos van de pie / nosotros todos sentados.” Un lema que va tenir una enginyosa rèplica el diumenge següent des del Bernabéu, que deia: “Si pretendéis conseguir / lo que aquí hemos logrado / no podéis estar de pie / tenéis que esperar sentados.” El cert, però, és que els problemes constructius van quedar lluny d'acabar-se amb la disputa d'aquell primer partit al Manzanares, que es va celebrar amb la tribuna principal encara inacabada. De fet, aquesta tribuna, la que s'alçava sobre la futura M-30, va ser una font permanent de disputa entre l'Ajuntament de Madrid, amb l'alcalde, Carlos Arias Navarro, al capdavant, i els regents del club. La tensió era tan gran que la policial municipal fins i tot va arribar a aturar les obres i l'Ajuntament va amenaçar amb forçar l'enderroc de tota la tribuna per haver-se construït sense permís municipal.

El conflicte ja s'havia manifestat en el mateix moment de la inauguració de l'estadi, quan Arias Navarro s'havia oposat a l'obertura al·legant que l'obra s'havia realitzat sense permís. Tot i així, l'Atlético va utilitzar els seus contactes franquistes per tal d'evitar que s'aturés l'estrena del camp, que, de fet, es va acabar celebrant amb la presència de dos ministres franquistes a la llotja, José Solís Ruiz, ministre del Movimiento, i Gregorio López-Bravo, ministre d'Indústria, en el que va ser interpretat com un aval evident del govern de Franco.

De fet, hi ha qui apunta que l'acord de 1967, mitjançant el qual Arias Navarro va acabar autoritzant la polèmica tribuna, va arribar després que el Pardo donés l'ordre directa a l'aleshores alcalde madrileny de permetre l'obra fruit de la pressió exercida per alguns colchoneros d'allò més ben situats en el si del règim franquista. No en va, l'Atlético havia estat el primer equip del règim, mantenint estretes vinculacions amb l'exèrcit franquista fins al 1947.

Fruit del paper desenvolupat per Vicente Calderón a l'hora de fer possible l'estadi, el 1971, l'Atlético va decidir batejar-lo amb el nom del seu president, que encara es mantindria en el càrrec fins al 1980 i que l'ocuparia, més endavant, durant un nou lustre, entre 1982 i 1987. El dos principals estadis de Madrid, el Bernabéu i el Calderón, passaven, doncs, a ser coneguts amb el nom dels seus presidents que tenien en comú, al marge d'una forta personalitat, els seus coneguts vincles amb el règim franquista, amb el qual mantenien una evident connivència. Les complicitats van quedar paleses amb la reinauguració de l'estadi, un cop es van completar les obres que havien quedat pendents. L'acte formal d'estrena de l'estadi va comptar amb la presència de Francisco Franco i del príncep Joan Carles, a qui poc abans el dictador havia designat com a successor. La presència de les més altes instàncies del règim en aquella inauguració va evidenciar la complicitat de Vicente Calderón i el seu club amb el poder franquista alhora que l'acte servia per visualitzar la línia successòria per la qual Franco havia optat.

Ja amb Joan Carles al capdavant de l'Estat, el Vicente Calderón va ser escenari d'una nova remodelació, aprovada el 1980, que tenia per objectiu adequar-lo amb la vista posada en el mundial de 1982. El Calderón va acollir tres partits de la primera fase, i només tres dies després d'haver estat escenari d'un França-Irlanda del Nord, els Rolling Stones hi van fer el seu concert més mític a l'Estat espanyol, que va comptar, entre altres presències il·lustres, amb la de l'aleshores cap de l'oposició, Felipe González.

Com si d'una metàfora de la història es tractés, una dècada després d'aquell concert, l'estiu de 1992 es va haver de tractar l'aluminosi que afectava el formigó de l'estadi colchonero en una època en la qual el club estava presidit per l'excèntric i polèmic Jesús Gil, un constructor que justament havia estat responsable d'un esfondrament mortal a Los Ángeles de San Rafael que es va produir el 1969 i que el va dur a la presó, d'on només va sortir gràcies a l'indult que li va concedir el govern franquista. Des d'aleshores, l'estadi de la riba del Manzanares, amb una peculiar arquitectura fruit de la seva singular ubicació, havia sobreviscut als debats recurrents sobre la conveniència que l'Atlético l'abandonés a la recerca d'una nova llar. Finalment, però, quan acabi aquesta temporada, el Vicente Calderón, testimoni de més de mig segle d'història, passarà a millor vida i els colchoneros emigraran a l'Estadi Olímpic de Madrid, que, pretenent conjuntar nous i vells temps, serà conegut amb el nom de Wanda Metropolitano. Una picada d'ullet a l'antecedent del Manzanares.