El 24 de març es complirà un any de l'adeu del mestre. Aquell dia, el barcelonisme va perdre un símbol. Va perdre la persona, l'home, però no la seva immensa herència futbolística. La seva filosofia i la seva manera d'entendre el futbol van canviar la història del club i el model continua vigent. L'intervencionisme de Luis Enrique després de la desfeta a París, a la recerca de solucions des de la pissarra, ha tornat a posar de moda aquell mític 3-4-3 del dream team. L'esperit de Johan continua més viu que mai.

La sacsejada que ha comportat a l'equip el canvi de sistema és plausible. Anímicament i futbolísticament. Ideològicament, pel que a la fa creença interior, a l'equip se'l veu alegre, convençut de l'eficàcia del sistema com a alternativa interessant a l'habitual 4-3-3. Els resultats són clars. Des de la derrota 4-0 al Parc dels Prínceps i la posterior clara aposta pel 3-4-3, el Barça va sumar quatre victòries [Leganés, Atlético, Sporting i Celta] i una remuntada que ja és història viva del futbol [PSG], amb l'única excepció de l'última relliscada a Riazor. Comprensible, aquesta última derrota, dins d'un context d'eufòria màxima amb lògica desinflada posterior després de la baixada d'adrenalina que va comportar la proesa contra el PSG. Els assajos contra l'Atlético al Calderón (1-2), i els dos partits a casa contra l'Sporting (6-1) i el Celta (5-0) van servir per convèncer l'equip. I contra el PSG, victòria increïble per 6-1 i nit de catarsi col·lectiva al Camp Nou.

El canvi de dibuix ha dotat l'equip de certa imprevisibilitat. S'ha tret el cinturó. Messi connecta més per dins, amb el rombe que forma al mig del camp amb els dos interiors i el pivot i el trident segurament no queden tan aïllats. L'equip no queda tan trencat en la transició defensa-atac i atac-defensa i el major nombre d'efectius a la zona medul·lar afavoreix la circulació. “La recuperació del 3-4-3 ha proporcionat molta flexibilitat i ha fet desaparèixer la sensació de monotonia tàctica que tenia l'equip. El Barça estava embussat, no aconseguia el control dels partits i molts equips amb menys qualitat tècnica, pressionant a dalt, el posaven en problemes”, explica un Lobo Carrasco que considera que el canvi “ha donat un aire positiu a l'equip”. “El 3-4-3 va bé per al mig del camp i per la llibertat que dona a Messi jugant darrere de Luis Suárez. Els interiors són clau, perquè han de treballar força. I la línia de tres a la defensa és arriscada, però amb gent ràpida es pot fer perfectament. L'objectiu és dominar el mig del camp. Tot just diumenge passat, amb l'Olot, perdíem 2-0 al camp del Terrassa i vam utilitzar aquest sistema per mirar de remuntar. No vam acabar remuntant, però l'equip va millorar substancialment”, explica Ramón Maria Calderé.

El 3-4-3, però, és una arma de doble tall. La major alegria a la zona de mitjos i en atac crea alhora més riscos a la rereguarda. El canvi d'esquema ha posat Umtiti, Piqué i Mascherano en el focus de bona part de les mirades i tots tres han respost amb nota. Quatre gols rebuts en cinc partits [parèntesi contra el Dépor al marge (2)] i 21 gols a favor. La balança compensa. “Jugar amb tres defenses és molt arriscat. Obliga els tres de darrere a jugar molt concentrats. Qualsevol errada penalitza molt i això es va veure contra el PSG [amb el gol de Cavani]”, diu Esteban Vigo. “La clau és que els futbolistes exteriors tinguin recorregut i sacrifici defensiu i llavors en el replegament puguis passar a línia de cinc”, explica. “El risc que corre el Barça amb la defensa de tres és normal. Però amb gent ràpida, concentrada i ben posicionada es pot assumir. Això et dona la possibilitat de jugar amb més gent al davant de la pilota per tal de superar el rival”, explica Calderé.

El nou sistema ha alliberat Sergi Roberto de la presó del lateral. El seu gol heroic contra el PSG és una anècdota, però també una conseqüència del seu canvi de rol (primer gol seu de la temporada). Millora la seva zona de confort quan no viu tan exposat en obligacions defensives “i l'equip surt beneficiat de la seva arribada”. “Ja ho va dir el mateix Luis Enrique, al juvenil feia molts gols”, recorda Esteban Vigo. També Sergio Busquets viu més feliç amb el 3-4-3. Més protegit. Perd menys pilotes i en recupera més. Tres pèrdues només contra l'Sporting, tres contra el Celta i dues contra el PSG. La dada ho diu tot. “Amb el 4-3-3 pateix molt, ha de fer recorreguts molt llargs i no és ràpid. Si pot jugar protegit, l'equip ho nota molt. El 3-4-3 el beneficia”, diu Tente Sánchez. “Amb el 4-3-3 juga massa sol i qualsevol jugador que actuï al davant dels centrals necessita tenir suport permanent”, assenyala Esteban Vigo. I dins del grup de futbolistes clarament beneficiats, menció també per a Rafinha, titular contra l'Sporting, el Celta i el PSG ocupant l'extrem. La reubicació de Messi a la punxa del rombe del mig del camp li ha obert la porta de l'onze. El trident ha adoptat nou membre. “Físicament és fort, puja i baixa, té un bon nivell tècnic i pot ajudar al mig del camp a compensar quan roben la pilota”, explica Tente Sánchez.

Menys feliç està Jordi Alba. El canvi de sistema el va escopir de l'onze el dia de la remuntada. Va ser un cop dur quedar fora dels escollits el dia que l'equip es jugava la vida a Europa. I els dies que ha jugat com a tercer central se l'ha vist encadenat al darrere, sense poder explotar el seu desdoblament per la banda. Però com recorda Tente Sánchez “en l'època de Johan es jugava amb dos defenses ràpids, com Ferrer i Sergi, a més de Koeman”. El sistema no el beneficia en atac, però tampoc l'exclou.

Menció especial el nou hàbitat de Messi. Amb Rijkaard, extrem; amb Pep, de la banda a l'invent del fals 9 del Bernabéu; amb Tito i Martino, presència notable a prop del balcó de l'àrea, i amb Luis Enrique, del retorn a la banda a la punxa del rombe del mig del camp. Res excessivament nou. Messi sempre s'ha mogut entre dues aigües: a la banda o al mig, aquesta és la qüestió. “L'equip ha de treballar, tàcticament i tècnicament, per a Messi. Si estan a prop seu, beneficien el seu futbol. Amb aquest dibuix és cert que els dos centrals i els dos mitjos centre del rival l'engabien. Però ell té la capacitat de llegir els partits i sempre veu on ha d'estar entre línies i, sobretot, surt de la primera pressió que li fan. A ell li agrada caure per dins. Té moltes més possibilitats per xutar i combinar. La qüestió és que el Barça tingui el control del partit”, explica Lobo Carrasco.