Caçar per fam o caçar per adoctrinar i mostrar la tècnica a la descendència? Per lliure o en grup? Tant és. Tot és simple supervivència. Tot ho regeix la llei del més fort. Aquesta és una setmana clau per al FC Barcelona i el nom que aglutina totes les esperances del barcelonisme és el de Leo Messi. La seva voracitat no coneix límits. S'adapta a qualsevol hàbitat i a qualsevol situació. Analitza la presa i ataca amb precisió. Tot astúcia, tot talent. Mortal. No acostuma a fallar. Domina bé l'art de la caça en tota la seva complexitat.

A l'argentí se l'ha vist còmode en tots els registres. La pilota el sedueix i desperta en ell el seu instint més animal. Se l'ha vist en la seva versió més salvatge, com en aquella nit del 7 de març del 2012, a Europa, en què va destrossar el Bayer Leverkusen amb 5 gols. Com una guilla dins d'un corral. Cap gallina viva, tot i que se n'acabi menjant només una o dues. Gols per pur plaer. Insaciable. Capaç de generar una autèntica destrossa en pocs minuts. Hi ha nits, en canvi, que en té prou amb un únic atac per fer història. Qui no recorda aquell mític gol del 18 d'abril del 2007 contra el Getafe a la copa del Rei. Just demà es compleixen deu anys d'aquella obra d'art. Va detectar la presa, va arrencar des de camp propi, a molts metres de la porteria de Luis García, va driblar a tothom qui li va sortir al pas i va definir. Un gol colossal que va comportar que Samuel Eto'o es posés les mans al cap. Incredulitat en el gest del camerunès. No n'hi havia per a menys. Una mossegada mortal. La voracitat feta estètica. Perquè veure Messi atacar acostuma a ser sinònim de bellesa. Hipnòtic només de mirar. Com aquella serp que calcula amb perfecció les distàncies, al mil·límetre, abans d'injectar-te el verí, o com aquell guepard que detecta la gasela feble entra la multitud i inicia la cursa sense dubtar. Aquell dia va emular Diego Armando Maradona i va demostrar qui és el veritable mascle dominant.

Al vestidor blaugrana, i també a fora, tothom té clar qui és el lleó alfa. El líder de la manada. Letal en solitari i letal també en societat. Se sent còmode en tots dos rols. Un caçador experimentat i voraç que també sap moure's en diligència en grup. Ho deia ahir el central de la Juve Giorgio Chiellini a Sky Sports Italia: “Són com taurons quan oloren la sang.” Respecte màxim al trident. Letals com un tauró blanc i coordinats en tots els seus moviments com llops. Assetgen la víctima, la persegueixen, l'esgoten i ataquen. Quan Messi, Neymar i Suárez estan entonats és difícil sortir-ne ben parat. Són implacables en l'estudi de l'atac, com aquell primer cop en què van marcar tots tres en aquell partidàs contra l'Atlético un 11 de gener del 2015. Les orques deixen mig vius els lleons marins i els pingüins perquè les seves cries s'iniciïn en l'art de la caça i en perfeccionin la metodologia. Veure volar les seves preses pels aires pot fins i tot semblar una escena de pur divertimento, com aquell gol de penal emulant Cruyff, contra el Celta el febrer del 2016.

Messi és d'aquells futbolistes que apareix sempre que se'l necessita. Lluny queda ara aquell primer gol de Leo Messi contra l'Albacete aquell 1 de maig del 2005. Després dels seus dos gols de dissabte contra la Real d'Eusebio, l'astre argentí n'acumula ja 498 i aquesta setmana podria arribar a la mítica xifra dels 500 gols oficials com a blaugrana. Impossible trobar una millor setmana i dos millors rivals per assolir el gol 500. Gianluigi Buffon i Keylor Navas ja tremolen. Alerta amb els animals ferits. Messi té molt present el correctiu que la Juve li va infringir al Barça fa una setmana i més presents té encara les portades de la premsa italiana parlant de Dybala com el nou Messi. Leo no ha marxat. Llarga vida al rei. Fa menys d'un mes, contra el València al Camp Nou, Messi va fer el seu doblet número 100 amb el Barça. Uns registres que serien una bogeria per a qualsevol futbolista professional, però una simple anècdota en el seu cas. Des de llavors ja n'ha fet dos més. Doblet contra el València, doblet contra el Sevilla el 5 d'abril i doblet contra la Real Sociedad dissabte passat. Messi es va quedar sense marcar contra el Màlaga i el Juventus a Torí [de fet, també l'equip es va quedar a zero], però ha marcat un doblet en cadascun dels tres últims partits jugats al Camp Nou. Avís a navegants per a un Juventus que dimecres sortirà a l'estadi conscient del que li va passar al PSG fa unes setmanes.

Messi és el màxim golejador de la lliga (29 gols en 28 partits) i també és el màxim golejador de la Champions (11 gols). L'argentí acumula ja 45 gols en 44 partits aquesta temporada, comptant el global de totes les competicions, i la Juve i el Madrid són les seves pròxims preses. Mai li ha marcat al conjunt italià. No ho va fer en l'anada dels quarts de final de fa uns dies a Torí i no ho va fer en la final del 2015 de Berlín que el Barça va guanyar per 3-1. Superar Buffon per primer cop és un bon al·licient. També batre Keylor Navas diumenge al Bernabéu. Contra l'etern rival suma 21 gols en 33 partits i és el màxim golejador de la història dels clàssics. Però no marca contra els blancs des del curs 2013/14. Per Sant Jordi, bon dia per repetir. La remuntada i les possibilitats en el clàssic passen per les botes de Leo.