Fins no fa gaire, guanyar al Santiago Bernabéu era tota una fita per al Barça, un moment de glòria que només passava de tant en tant i que, per tant, passava directament al record col·lectiu del barcelonisme com un èxit per si sol. Fins a l'any 2003, per exemple, el Barça només havia estat capaç de guanyar a domicili 12 clàssics dels 73 de lliga que s'havien disputat, un trist 16,4% de somriures que convertien el Bernabéu en un estadi on, el més lògic, era sortir-ne capcot. La truita, però, la va començar a capgirar el Barça de Rijkaard, Ronaldinho, Eto'o i companyia, que va assaltar dues vegades l'estadi de l'etern rival, tot i que també va encaixar un 4-2 i un 4-1, en la nit del passadís en què l'ombra del 5-0 va sobrevolar el Bernabéu. I va ser llavors quan es va disputar el partit que ho canviaria tot, l'inoblidable 2-6, el duel que va catapultar el Barça cap al triplet i, de retruc, que va sumir el Real Madrid en el temor etern de veure com els blaugrana es podien exhibir en qualsevol visita. I és que des de la nit en què sis campanades van sonar en el Bernabéu, els números són clarament favorables al Barça, i amb diverses actuacions memorables pel camí. Des d'aquell duel, tots dos gegants s'han enfrontat a Chamartín en 13 ocasions, amb un balanç de set victòries blaugrana, tres empats i només tres triomfs dels blancs. En aquests partits, a més, el Barça ha marcat 30 dianes –2,3 per partit–, mentre que el Madrid només n'ha fet 18. I no només això, ja que el Barça encadena ja 14 clàssics al Bernabéu marcant. “Serem atrevits. Vull que siguem valents i que ells sàpiguen que anirem a guanyar. Hi anem a fer coses, no a esperar”, va afirmar Guardiola abans del primer Madrid-Barça posterior al 2-6. I el tècnic no faronejava, ja que els blaugrana, que van vèncer per 0-2, van tornar a donar tota una lliçó de futbol en un Bernabéu atònit, incapaç d'assimilar que el Madrid anés a remolc de l'etern rival. I el canvi de tendència tot just acabava de començar, ja que el curs següent, i després d'un 1-1 a la lliga sense gaire importància a efectes de la classificació –el títol ja estava encarrilat pel Barça–, es va produir el segon gran cop d'efecte, l'històric 0-2 en l'anada de les semifinals de la Champions, un partit que va començar amb la roda de premsa en què Guardiola es va referir a Mourinho com “el puto amo” i que va acabar amb el portuguès i els seus “per quès”. I entremig, una altra exhibició, amb Cristiano exigint als seus companys una mica més d'interès ofensiu i amb Messi passejant-se pel Bernabéu. Després d'aquell moment històric, el número de clàssics es va multiplicar, ja que tots dos equips, a banda dels partits de lliga, es van enfrontar dues vegades a la supercopa d'Espanya i dues més en eliminatòries de la copa, un augment d'encontres que va permetre que el Madrid assolís un parell de victòries –una a la lliga i una altra per endur-se una supercopa–, tot i que el Barça va mantenir el seu bon bagatge en sumar tres victòries més per certificar que el Bernabéu no era cap plaça impossible. I va ser llavors quan Luis Enrique va aterrar al Camp Nou i, amb ell, el trident màgic. I tot i que el primer clàssic de l'asturià al Bernabéu va acabar amb un dolorós 3-1, en la que seria la seva primera derrota com a entrenador blaugrana, la resposta va ser fulgurant, apoteòsica, i això que aquella tarda Messi va veure l'inici del partit des de la banqueta, després de recuperar-se sota la botzina d'una lesió al genoll. 90 minuts després, el lluminós del Bernabéu mostrava un majestuós 0-4, una golejada que va certificar que el coliseu del Madrid continuava sent un estadi propici per al Barça. Era la 7a victòria en 13 partits.

Demà, doncs, i tot i que per lògica el Real Madrid, en ser l'equip local i el líder de la lliga, és el favorit per endur-se el clàssic, en cap cas es pot descartar que el Barça es torni a imposar al Bernabéu. Perquè els anys en què viatjar a l'estadi de l'etern rival eren sinònim de patiment i de mals records ja són història. Ara és l'era de ser valents, i cal buscar una exhibició més per a la col·lecció.