El Barça incorpora el lateral suplent de la selecció portuguesa per, aparentment, ser titular al Camp Nou. I de moment, com a mínim fins a dia d’avui, Nélson Semedo (Lisboa, 1993) no ha fet mèrits incontestables per pensar que mereix una plaça entre els habituals del seu país. La distància entre ell i Cédric Soares, el bon lateral del Southampton, aniria més vinculada a una qüestió de gustos que no pas d’evidències. Però més enllà de l’incís, que ajuda a ubicar Semedo en un mercat que ofereix poques certeses al lateral dret i sí moltes opcions encara per detonar, l’aposta del Barça, amb punts forts, com a mínim mereix una bretxa de dubte.

A Semedo ningú li pot negar que va jugar 31 partits la temporada passada en la lliga portuguesa, que va rendir amb regularitat en un torneig més competitiu del que pugui semblar per aparença i que defensar la samarreta del Benfica implica una responsabilitat a l’altura dels millors clubs d’Europa. Perquè la lisboeta és una de les entitats amb més socis arreu del planeta i amb un entorn, en l’àmbit mediàtic i de seguiment, a l’altura del Barça i el Madrid. I només cal veure la celebració d’un títol per corroborar-ho. Ja ha conviscut amb un entorn atent, amb el rumor diari.

De sang capverdiana, com molts jugadors portuguesos en l’actualitat, Semedo és un lateral amb més vocació ofensiva que d’ofici defensiu, però ni de bon tros viu amarat per la sana anarquia que tots recordem de Dani Alves. Per bé o per mal. De fet, en molts partits d’alta volada del Benfica, com contra el Porto i el Borussia de Dortmund la temporada passada, li vam veure una versió calculadora, freda, sense concedir eufòries potser teledirigit per un Benfica en línies generals més entregat a la transició i en què a Eduardo Salvio, que jugava al davant de Semedo, ja li agradava fer la guerra pel seu compte sortint en velocitat.

D’estatura generosa per ser un lateral (1,80), a Semedo és més habitual veure’l desplegar-se quan la jugada va pel seu cantó, acompanyant de prop l’acció, sortint amb potència des del darrere, associant-se, que no pas apareixent a l’espai quan la pilota ve per l’orientació oposada, una acció que hem vist fer una i mil vegades a Jordi Alba i que a la banda dreta blaugrana potser és més pròpia d’Aleix Vidal. Per la potència per avançar juntament amb la jugada, potser li hauríem d’atribuir virtuts pròpies de Sergi Roberto, a qui sembla que hem esborrat de la posició de lateral, a qui ja no imaginem més enganxat a línia de calç, però que entrega el relleu deixant un llistó alt per als que venen, per a un Nélson Semedo que encara té camí per fer, per evolucionar i que haurà de fer-ho amb una motxilla que el de Reus no tenia: justificar una inversió important.