Després de l’immobilisme tàctic mostrat per Ernesto Valverde en el Barça-Madrid de la supercopa, en què es va mantenir la forma i el fons de l’equip de Luis Enrique, i del fracàs del 3-5-2 que va plantejar al Santiago Bernabéu, un dels grans dubtes en la prèvia del partit contra el Betis de diumenge era veure quin seria l’esquema que escolliria el nou tècnic blaugrana, i més tenint en compte que no podia disposar ni d’Andrés Iniesta ni de Luis Suárez. “Els dos partits contra el Madrid m’han servit de molt. Ara toca retrobar-nos com a equip. La prioritat és guanyar i jugar bé”, va afirmar el tècnic en la prèvia. I va complir la seva paraula. I és que Valverde va fer contra el Betis una gran demostració de riquesa tàctica, ja que tot i partir amb un 4-2-3-1 de base, amb Sergio Busquets i Rakitic al pivot, Deulofeu, Sergi Roberto i Paco Alcácer a la mitja punta i Messi com a fals nou, el dibuix va anar variant constantment, depenent de si l’equip estava en fase defensiva o ofensiva o del lloc on se situava Leo Messi. Així doncs, per exemple, quan l’argentí baixava a rebre, ocupant la mitjapunta, Sergi Roberto es movia a l’esquerra i Rakitic a la dreta, convertint el dibuix en un 4-4-2 en rombe, amb Paco Alcácer més tancat –caient fins i tot fins al centre de l’atac– i Deulofeu més obert.

La situació, en canvi, va variar quan la pilota estava en possessió del Betis, en què l’equip recuperava el 4-2-3-1 inicial, i amb Deulofeu i Paco Alcácer perseguint els laterals del Betis. En fase defensiva, a més, el Barça va recuperar l’enyorada pressió avançada i col·lectiva, amb Sergi Roberto com a gran encarregat d’encetar-la, una fórmula que va donar un resultat excel·lent, ja que els blaugrana van recuperar un munt de pilotes al camp del Betis o, com a mínim, va obligar els de Quique Setién, un tècnic que promou el joc de combinació, a refusar en llarg.

La tercera, doncs, va ser la bona, el moment en què Ernesto Valverde va poder demostrar que la seva fama de gran estudiós de la pissarra és del tot encertada. I, és clar, aquesta riquesa tàctica s’intueix que anirà a més, ja que a banda que a mesura que s’acumulin els entrenaments els jugadors entendran millor què vol l’entrenador de cadascun d’ells, se suposa que encara han d’arribar entre dos i tres fitxatges, que, units a Paulinho, han de multiplicar les opcions de Valverde a l’hora de plantejar els partits. Si una cosa ja ha quedat clara, això sí, és que el 4-3-3 dels últims anys ja no és inamovible. “El que ha marcat el gran Barça dels últims anys no ha estat l’esquema, sinó l’estil.” Paraula d’Ernesto Valverde.