El 18 de novembre passat, enmig de la incertesa pel cop militar que s’havia produït tot just uns dies abans, els carrers d’Harare, la capital de Zimbàbue, van ser escenari de la manifestació més gran que s’havia produït al país africà des de la seva independència, el 1980. Entre les pancartes que lluïen els nombrosos manifestants, que reclamaven la dimissió de Robert Mugabe, n’hi va haver una que va cridar especialment l’atenció dels periodistes internacionals que cobrien els successos de l’antiga colònia britànica. El curiós cartell proclamava “Wenger out” (‘Wenger fora!’) i hi va haver qui el va atribuir a un afeccionat africà de l’Arsenal fart de la longevitat d’Arsène Wenger a la banqueta del club londinenc. En realitat, la pancarta era una enginyosa manera de protestar contra el president Mugabe, que feia gairebé quatre dècades que era al capdavant del país, a partir de la comparativa viral que, mesos abans, havia fet un seguidor gunner que havia considerat l’entrenador francès “el Mugabe de l’Arsenal” argumentant que, en les seves més dues dècades com a tècnic, havia “arruïnat l’equip tal com Mugabe havia arruïnat Zimbàbue”.

La comparació de ben segur que no va agradar gaire a un Robert Mugabe que va acabar renunciant a la presidència tres dies després. I no només pel qüestionament que suposava de la seva gestió al capdavant del país, sinó perquè l’expresident és un fervorós aficionat del Chelsea, un dels grans rivals londinencs de l’Arsenal. Que un apassionat del futbol originari d’una antiga colònia britànica tingui simpatia per un club anglès entra dins de certa normalitat postcolonial. El que ja és més complicat d’explicar és que el cor de Mugabe estigués dividit entre el Chelsea i el Barça, l’altre club que recull les seves preferències futbolístiques, tal com ell mateix es va encarregar de manifestar el 2012 durant una trobada amb antics futbolistes zimbabuesos. En aquella cita, Mugabe va explicar a Benjani Mwaruwari –excapità de la selecció nacional i jugador amb una exitosa carrera que l’havia dut a defensar les samarretes, entre d’altres, del Portsmouth, el Manchester City i el Blackburn Rovers– que tot i mirar els seus partits amb qui veritablement gaudia era amb els blues i amb els blaugrana.

Potser van ser aquestes simpaties del president Mugabe pel Barça les que van portar, l’agost d’aquest mateix 2017, a una delegació de l’equip blaugrana de llegendes, encapçalada per Patrick Kluivert i Edgar Davids, a visitar Zimbàbue amb l’objectiu de negociar-hi la disputa d’un partit dels veterans blaugrana que, en principi, s’havia de celebrar durant el mes de novembre passat, moment en què un cop d’estat militar va trasbalsar el país. Durant la seva visita, Kluivert i Davids es van reunir amb el vicepresident Emmerson Mnangagwa, a qui van regalar una samarreta del Barça amb el nom de Robert Mugabe i una altra amb la inscripció “Amai” (‘mare’) destinada a Grace Mugabe, l’esposa del president. Paradoxalment, va ser la lluita de poder entre Mnangagwa i la primera dama el que va acabar desencadenant l’aixecament militar del novembre que es va produir després de la destitució i l’exili d’un vicepresident que va acabar retornant al país per assumir la presidència després del triomf del cop d’estat.

La visita de les antigues estrelles blaugrana a Zimbàbue va rebre dures crítiques de l’oposició a Mugabe, que va censurar el fet que Kluivert i Davids participessin en un míting polític de les joventuts del partit del president i que fessin declaracions afirmant, entre altres coses, que “Zimbàbue és un gran país, que ha estat molt ben governat, però que té una mala imatge a Europa”. De fet, la instrumentalització dels exjugadors holandesos del Barça no era, ni de bon tros, la primera ocasió en què Mugabe utilitzava el futbol per reforçar i legitimar el seu poder. Sense anar més lluny, el 2010, el seu govern havia decretat mig dia de festa nacional per tal que els ciutadans zimbabuesos poguessin gaudir de l’històric partit amistós que va enfrontar la seva selecció nacional, coneguda amb el sobrenom dels guerrers, amb la del Brasil i que va omplir de gom a gom un estadi nacional d’Harare que va aclamar un pletòric Mugabe quan aquest va sortir a la gespa a saludar.

La selecció de Zimbàbue havia esdevingut tot un símbol polític des del mateix moment de la seva constitució oficial, el 1980, amb Robert Mugabe com a primer ministre del país. Els guerrers van substituir l’equip nacional de Rhodèsia que havia estat caracteritzat per l’exclusió de la població negra de les seves files, fins que la FIFA va obligar, el 1965, amb la independència unilateral del govern blanc i racista de la colònia britànica, que aquest fos multiracial. Una de les primeres mesures que va adoptar el Zimbàbue alliberat del racisme i el colonialisme va ser decretar la incompatibilitat de la ciutadania britànica amb la zimbabuesa, un fet que va obligar els colons del país a triar passaport i que va provocar que jugadors com el mític porter del Liverpool Bruce Grobbelaar no poguessin defensar la samarreta dels guerrers, limitant el potencial d’una selecció que, des del 1980, tan sols ha aconseguit classificar-se per a la fase final d’un gran torneig internacional, la copa d’Àfrica del 2004. Curiosament, el debut de Zimbàbue en la principal competició africana va anar acompanyat d’una gran polèmica política, ja que els organitzadors del torneig es van equivocar a l’hora de reproduir l’himne zimbabuès, fet que el ministre d’Informació de Mugabe va qualificar com “un intent de desmoralitzar els seus jugadors”.

Més enllà de la selecció de Zimbàbue, del Barça i del Chelsea, els equips pels quals Mugabe mostra inclinació, el cert és que si un equip s’associa a l’ideari del president dimissionari és el Dynamos FC, el principal equip d’Harare, creat el 1963, en ple colonialisme. Aquest club va néixer format exclusivament per jugadors negres i amb l’objectiu de plantar cara als clubs dominants de la Rhodèsia racista, integrats únicament per futbolistes blancs. El Dynamos va assolir el seu objectiu i va arribar a guanyar sis campionats de Rhodèsia, amb un joc vistós i d’atac, la qual cosa va suposar tot un desafiament als principis racistes dels regents d’aquell estat segregacionista a qui Mugabe i els integrants de la Unió Nacional Africana de Zimbàbue van acabar foragitant del poder.

En certa manera, la trajectòria de Mugabe al capdavant de Zimbàbue es pot assimilar a la de Wenger a la banqueta de l’Arsenal. Uns inicis molt prometedors, formant un estat socialista que volia posar fi als anys tràgics del racisme segregacionista i que va a arribar a ser un dels fars del Moviment dels Països No Alineats, però una evolució que l’ha portat a perpetuar-se durant gairebé quatre dècades en el poder, exercint-lo sovint de forma tirànica i despòtica, fins que un cop d’estat militar l’ha obligat a renunciar-hi. Un tirà culer que afirma que quan mira el futbol, especialment el Chelsea i el Barça, “no vol que ningú el destorbi”.