Molt. Crec que el Barça de Valverde encara és un equip en fase de construcció, amb molt marge de millora, però des d’un primer moment s’ha vist que té una idea de joc molt clara. S’ha recuperat la pressió avançada i hi ha una actitud molt solidària de tots els jugadors. Aquest Barça, setmana rere setmana, va a més, i crec que arriba al clàssic en un moment molt bo. Sense anar gaire lluny, en el partit del Dépor hi va haver fases brillants, i el millor exemple va ser el 3-0, un autèntic prodigi que em va recordar molt el millor Barça dels últims anys.

Ens van donar un bany, i en els dos partits, però des de llavors el Real Madrid s’ha desinflat. En aquest nivell la motivació juga un paper primordial i el Madrid fa un temps que guanya molt, i aquest acomodament, per molt que es treballi en el vestidor, al final acaba pesant.

I tant. La lliga està molt ben encarrilada i a la copa les possibilitats estan intactes. La Champions serà molt complicada, ja que a Europa hi ha equips molt potents, com el Bayern, el City o el PSG, però fins ara hem vist un Barça molt ferm defensivament, i amb Messi com a fet diferencial. És una competició molt dura, però el Barça tindrà les seves possibilitats, segur.

Són coses que passen en el futbol actual, on manen els diners i on, en general, el compromís dels jugadors és discret. Ara bé, és evident que no va ser una sortida bonica. Les etapes professionals s’han de mirar de tancar bé, per elegància i perquè mai saps què passarà en el futur, però s’ha d’entendre que el futbol és un mercat en el qual els jugadors són professionals. Em va saber greu, és clar.

Per a mi Messi és el millor del món, i amb molta diferència, i si jugués al Real Madrid diria exactament el mateix. Crec que aquests tipus de debats sorgeixen perquè els alimenta la premsa. Cristiano Ronaldo és un jugador extraordinari, però per mi no se’l pot comparar amb Messi.

El periodisme esportiu ha entrat en una situació de trinxeres que no comparteixo. Estem alimentant mal rotllo, i aquesta no és la nostra funció. Crec que tots hauríem de reflexionar i tenir clar quin és el nostre paper. Alfredo Relaño va dir que el periodista esportiu no hauria de perdre un cert punt infantil, i considero que aquesta és una mirada força interessant, ja que si Messi és o no millor que Cristiano no és un aspecte rellevant en la vida de les persones. La tasca de la premsa no és generar enfrontaments.

Doncs no m’importaria, en absolut. De fet, en els últims anys he estat un parell de vegades a punt de tornar-ho a fer.

En Schuster. Jo jugava de migcampista i al·lucinava amb la seva visió de joc i les passades en llarg que feia. I després, és clar, vaig gaudir molt amb el Barça de Guardiola, que per mi va liderar, seguint els passos de Cruyff, la darrera gran revolució de la història del futbol. La clau va ser la idea d’ocupar tots els espais dins del rectangle de joc, i l’èxit de la idea és que ara tots els equips volen jugar d’aquesta manera. Això ha provocat que avui en dia el futbol sigui més divertit que fa 30 anys.

No tinc una queixa especial. Ignorar que el Barça està un o dos esglaons per damunt del que és un simple club esportiu és absurd. El Barça sempre ha tingut una càrrega emocional que va més enllà del futbol, i per això ha de mesurar molt bé què fa, ja que té seguidors independentistes, uns altres que no ho són i fins i tot uns altres que ni tan sols viuen a Catalunya. Tot plegat, és clar, no és fàcil de gestionar. Per mi, el principal problema és que vivim en dues realitats diferents. L’1 d’octubre, per exemple, a Barcelona el debat era si el Barça havia d’haver jugat o no contra Las Palmas, mentre que a Madrid ni se’ls passava pel cap que el partit no s’hagués disputat.

Sí, clarament. Ara hi ha una batalla, un enfrontament polític i social que arriba també a l’esport. Segur que al Bernabéu l’ambient serà més hostil del que hi va haver l’any passat. L’esport forma part de la vida, no és una galàxia paral·lela. El que hem de fer és gestionar aquestes passions i des de la premsa tenim una funció que passa per no alimentar el foc.