Va arribar a la Masia amb tan sols 12 anys. Marxa del Camp Nou amb 34. De les llàgrimes d’aquell nen que deixava la seva Fuentealbilla natal i encetava un somni lluny de la seva família, a les llàgrimes del comiat del club de la seva vida. Les de fa vint-i-dos anys eren llàgrimes d’embriagadora il·lusió tenyides de vertigen. Les de d’ahir (també les de demà en l’últim partit contra la Real) eren llàgrimes de pura felicitat. Les llàgrimes del final del conte. Ploraran els ulls. Plorarà el cor. Aquell nen marxa convertit en llegenda. Marxa molt més que un futbolista. Marxa part de l’escut. Marxa part del braçal. Toca despertar del somni.

Andrés Iniesta representa l’èxit des de la naturalitat. El talent des de la simplicitat. L’home senzill. El millor exemple per a qualsevol nano de la casa. Ara que en el planter sembla estar tan de moda deixar-se seduir pels cants de sirena de projectes esportius que arriben des de lluny del Camp Nou, sempre quedarà Iniesta. Per ell també hauria estat fàcil marxar. Es va quedar. Premi al talent. Premi a la paciència.

Ser a Kíev el dia 26 hauria estat el gran final desitjat. Andrés mereixia marxar amb cinc Champions i un altre triplet. No podrà ser. El doblet, però, ha acabat resultant un excel·lent segon premi. Iniesta mereixia marxar guanyant. Potser com Fernando Torres, que també mereixia marxar de l’Atlético amb un títol. Justícia poètica. Futbolistes transversals per als seus clubs.

La decisió fa temps que està meditada i madurada. També feia temps que se sospitava el desenllaç, fins que ell va decidir finalment fer-ho públic dies enrere. Ell ha marcat el tempo. Com en els partits. La pausa. Ell ha marcat el ritme i el moment. La seva marxa deixa un forat enorme. Amb l’adeu d’Iniesta el Barça perd identitat. Però alhora el seu llegat és majúscul.

Claus han estat el quan i el com. Iniesta marxa del Barça sentint-se titular. Allunyat de la decadència. La seva lliçó futbolística el dia de la final de copa contra el Sevilla, el seu últim gran regal. Partidàs en majúscules. El barcelonisme també ha tingut temps de pair la notícia. La digestió ha estat tranquil·la. Amb tristesa i nostàlgia, però sense convertir-ho en traumàtic. El mite ha pogut acomiadar-se amb honors. D’ovació en ovació. Aplaudit en tots els camps des de la confirmació de la notícia. I des de molt abans. Aplaudit pels aficionats i acompanyat per companys, amics i família en aquest viatge. La transició ha estat natural. Com és ell.

Demà, l’últim capítol. Des del camp. Com a ell li agrada. Serà el dia D. El seu Camp Nou li dirà adeu. L’últim partit. L’acte d’ahir va servir com a assaig a l’hora de gestionar emocions. Andrés mereixia un acte institucional com aquest. Acompanyat dels seus. Bé el club. Per fi un comiat a l’altura. El comiat de Xavi Hernández va ser a l’Auditori 1899. El d’Iniesta va fer-se a l’estadi. El canvi d’escenari, un encert. Els futbolistes, a prop de la gespa. Adeu, Andrés. Gràcies.