L’optimisme de l’afició del Barça, que va rebre l’equip de manera multitudinària a l’entrada del Camp Nou, estava justificat. Havien canviat molt les coses des que es van sortejar els vuitens de final de la Champions, el mes de desembre passat. L’equip de Ronald Koeman ha crescut molt des de la desfeta contra la Juventus que el va penalitzar amb la segona plaça del grup i un sorteig complicat. El PSG, a més, arribava a Barcelona sense el seu millor jugador, el brasiler Neymar, l’home que va abandonar el Camp Nou de males maneres el 2017 i va provocar l’inici dels mals econòmics del club, que va voler tornar dues vegades i que ara espera poder convèncer el seu amic Messi perquè jugui amb ell a París. A més, el barcelonisme havia rebut una bona notícia. Va ser cap al migdia quan va circular per la ciutat que Gerard Piqué seria titular. El central català, després de ser protagonista d’una recuperació miraculosa, estava a disposició de Koeman abans de tres mesos des de la lesió de genoll per mirar d’enfortir una defensa que ha fet aigües en molts partits i que s’havia d’enfrontar a Mbappé, un dels millors jugadors d’Europa.

La realitat va ser una altra. El PSG, especialment en la segona part, va ser molt superior a un equip que no ha estat capaç de guanyar cap dels equips importants en aquesta temporada de transició que va pel camí de ser la segona en blanc del Barça. No va ser la humiliació de Lisboa, allà on els francesos van perdre la final contra els botxins dels blaugrana, però l’eliminatòria va quedar sentenciada i només pendent d’un miracle en el qual ningú creu. Perquè que el Barça pugui fer quatre gols al Parc dels Prínceps sembla impossible tenint en compte la qualitat que tenen els dos equips ara per ara.

El partit havia començat igualat i amb una oportunitat de Griezmann que Keylor Navas va saber aturar després d’una passada de Pedri. De les poques coses que van sortir bé ahir al canari. Pedri serà un jugador excel·lent, però el mig del camp del PSG el va superar ahir. Com va fer amb un Sergio Busquets que ja no és idoni per jugar contra els grans equips europeus. Pedri va ser qui va evitar el primer gol dels francesos rectificant una errada seva. I, poc després, el Barça va poder somriure per primer i únic cop en el partit. Kurzawa va trepitjar sense voler De Jong quan l’holandès corria dins l’àrea buscant una passada en profunditat. Penal tan estúpid com clar que Messi va transformar amb un xut sec.

Des d’aquell minut, amb l’excepció d’una oportunitat mal resolta per Dembélé un minut després del gol de Messi, el PSG va passar per sobre del Barça sense pietat, sense contemplacions. I va demostrar que hi ha un món entre l’equip francès i un Barça que trigarà un temps a recuperar el prestigi que tenia a Europa amb Pep Guardiola i amb Luis Enrique. El prestigi que va començar a perdre a Roma, que va continuar enterrant a Liverpool i que va quedar soterrat definitivament a Lisboa.

El PSG tenia una autopista per la banda dreta de la defensa blaugrana. Dembélé no baixava a defensar i Dest es trobava moltes vegades amb Mbappé, Kurzawa i un excel·lent Verratti. L’italià és un d’aquells jugadors que havien nascut per jugar al Barça, que el club blaugrana va anar a buscar, però pel qual no va saber guanyar la batalla al PSG, com tantes i tantes vegades. Va ser des de l’esquerra que es va originar el gol de l’empat. Centrada de Kurzawa, toc genial de Verratti i gran gol de Mbappé.

L’empat que registrava el marcador al final de la primera part era just, però un miratge. En la segona, el vendaval Mbappé va aparèixer per posar les coses a lloc. El francès, en absència de Neymar, va demostrar que, quan quedi lliure el tron que encara ara ocupa Messi, és un ferm candidat a ocupar-lo, en competència possiblement amb qui encara és el seu company d’equip. El PSG va destrossar l’equip de Koeman, que no va saber respondre a la superioritat francesa. Ter Stegen va poder evitar el gol de Kean amb una mà descomunal, però no va poder fer res en els tres gols posteriors. Potser sí que hauria pogut fer alguna cosa més en el segon. L’alemany és un porter excepcional sota els pals, amb uns reflexos brutals, però no surt. Es va quedar sota els pals en una passada a l’espai que Kean va posar a l’interior de l’àrea i que va acabar amb el segon gol de Mbappé. El tercer va arribar amb una de les jugades que tant han penalitzat el Barça aquest curs, una falta lateral que va guanyar per dalt Kean. Un premi per a un jugador que va fer un gran partit. I quan els blaugrana buscaven un gol que donés una mica d’esperança per a la tornada, amb la defensa desarmada i molts davanters sobre el camp, va arribar la quarta diana francesa, la de la humiliació. Contraatac portat per Draxler i golàs de Mbappé.

El PSG va fer tornar el Barça a la Terra. Va mostrar quina és la crua realitat d’un equip que ja no se situa entre els quatre, cinc o sis millors d’Europa. També va mostrar el camí a Messi, que ahir va tornar a constatar que difícilment guanyarà una Champions abans de retirar-se si continua vestint de blaugrana i que potser sí que ho podria fer al PSG, l’equip que no deixa de flirtejar amb ell des de l’estiu passat, quan va voler abandonar el Camp Nou al costat del seu amic Neymar, a qui l’equip de Pochettino ni va trobar a faltar ahir.