Aplaudiments per a Luis Suárez en el seu retorn a casa, esbroncada generalitzada a Gil Manzano pel seu afany de protagonisme desmesurat i xiulets del tot esperats per a Ousmane Dembélé quan va sonar el seu nom per la megafonia de l’estadi. El bo, el lleig i el dolent. Tot perfectament guionitzat. Ni Clint Eastwood, ni Eli Wallach ni Lee van Cleef tenien tan assumit i interioritzat el seu paper. Llarga vida al western.

El Barça torna a ocupar, per fi, llocs de zona Champions. Això no passava des de la jornada 3 del campionat. Anomalia corregida. Mirar la classificació ja no fa tant mal d’ulls.

La victòria contra l’Atlético impulsa el Barça fins al quart lloc. Gran partit, el millor d’aquesta temporada al Camp Nou. El Barça va jugar un bon futbol durant aproximadament una hora, i després, en els últims 30 minuts, ja en inferioritat numèrica, va saber sobreviure autoprotegit en el bloc baix. Quan va caldre recular i defensar el resultat, l’equip ho va fer, i quan va tocar lluir-se, també. El Barça va ser proactiu amb pilota fins a l’expulsió de Dani Alves i va saber defensar la feina feta quan Gil Manzano va entrar en joc. Alves va pagar la seva sobreestimulació i Gil Manzano va aprofitar la passada de frenada del brasiler per sucar-hi pa. Tots dos es van tornar a trobar set anys després. L’última expulsió d’Alves amb el Barça havia estat el 2015, i també amb Gil Manzano pel mig. El lateral va clavar els tacs al bessó de Yannick Carrasco i el VAR el va enxampar. Els jugadors del Barça van al·legar que la vermella no hauria d’haver existit perquè tota l’acció va quedar invalidada per fora de joc, però el mal ja estava fet. Gil Manzano estava embalat. Groga a De Jong, falta omesa de Wass a Ferran Torres, vermella a Òscar Hernández per les protestes i groga a Xavi minuts després. Tots els germans van quedar amonestats i el Camp Nou, encès.

Els últims 30 minuts van sobrar. Fins al pecat d’Alves, el Barça havia fet un partidàs. Brasiler inclòs. Als seus 38 anys, encara li queda futbol a les botes. Dani Alves va ser dels millors. Que Xavi l’hagi deixat fora de l’Europa League era l’estímul que necessitava per sortir a menjar-se el món. Un Alves amb l’orgull ferit és un Alves doblement competitiu. És un competidor nat. Seu va ser el quart gol de la tarda i seva va ser la centrada prèvia al golàs d’Alba que va servir per empatar el partit. També va participar en el gol d’Araujo, perquè seva havia estat la passada prèvia a la rematada de cap de Piqué al travesser, que va acabar culminant l’uruguaià en l’acció successiva.

Alves va jugar per dins, allunyat del lateral, molts cops en paral·lel amb Busquets, indetectable per a Simeone. La banda dreta va ser per a Adama, que va ser l’altre nom propi del Barça. Debut màgic. Ni tan sols ell mateix s’hauria imaginat un retorn tan dolç. Ho va fer tot bé, en la interpretació i en l’execució. Seva va ser la centrada en el gol de cap de Gavi. Traoré va ser un mal client per a Hermoso, que va patir molt al lateral, allunyat de la seva zona de confort a l’eix de la defensa. Un especialista com Adama el va superar en tot moment i Simeone no ho va corregir fins al minut 55, ja amb quatre gols en contra.

Menys vistós va ser el debut d’Aubameyang. Al del Gabon encara li falta ritme de competició. Lògic. Arteta el tenia segrestat i ara necessita temps. El seu amic Ousmane, en canvi, no va jugar ni un minut. Xavi li va aguantar el paraigua i el va protegir de la xiulada. Si hagués jugat, el Camp Nou no hauria tingut clemència. Abans de l’inici del partit ja va quedar clar. Xavi va fer bé. Convocat, com un més, i aixoplugat a la banqueta. No calia espatllar una gran tarda de futbol. No era dia per a Dembélé. Els partits fora de casa són més propicis per a ell ara mateix.