Barça

MARIONA CALDENTEY

JUGADORA DEL BARÇA I CAMPIONA DE LA CHAMPIONS LEAGUE

“Aquest equip no té sostre”

Mariona, titular a Eindhoven, va tornar a somriure després de dos anys de lesions

La balear creu que aquesta Champions és més especial que la del 2021

Potser no serem conscients del que estem aconseguint fins que passin uns anys. Seguim escrivint la història
Al descans vam mirar-nos i vam dir que ho podíem fer, que si algun equip podia aconseguir-ho érem nosaltres
Göteborg va ser especial, però les dues finals amb públic les havíem perdut i crec que els ho devíem
Jugar i guanyar la Champions és un premi, però no fa que oblidi el que he passat. Penses que val la pena

Amb la veu una mica desgastada, fruit d’una bona celebració, però feliç. Així va atendre Mariona Caldentey (Felanitx, 1996) la trucada d’aquest diari després d’haver tornat a fer història amb la consecució de la segona Champions amb el Barça a Eindhoven. La futbolista balear tancava la temporada amb la titularitat en el partit més important del curs i aixecant un títol. Un premi després de dos anys molt complicats per les contínues lesions, la majoria al bíceps femoral, que la van deixar mesos fora de l’equip i que li van despertar la por de no tornar a jugar.

Una Champions League i una celebració a la plaça Sant Jaume. Ha pogut pair i assimilar-ho tot?
Va ser increïble poder guanyar, remuntar i festejar-ho amb tota la gent. Gairebé ni ho hauríem somiat! Com pots veure amb la meva veu, ho hem celebrat. Ens ho mereixíem. Ha estat una gran temporada i potser no serem conscients del que estem aconseguint fins que passin uns anys, però continuem fent història. Aquest equip segueix trencant rècords i escrivint la història. Som molt felices.
Com ha anat aquesta primera experiència de pujar al balcó de l’ajuntament i al de la Generalitat?
No sabia què faríem exactament, però tenim aquesta connexió especial amb la nostra afició i aquestes coses són màgiques. Estàvem cansades perquè havíem jugat i viatjat el dia abans, però quan vam arribar allà ens vam contagiar i vam gaudir molt.
Devia ser més especial després de guanyar sense públic el 2021.
Sí. Abans del partit em preguntaven per què era especial guanyar aquesta Champions tenint-ne ja una. La resposta és clara. A Göteborg va ser molt especial i va tenir molt mèrit, però va ser una mica descafeïnada perquè no vam poder celebrar-ho amb la gent, i ara hem pogut dedicar-la a l’afició. Les dues finals amb públic les havíem perdut i crec que els ho devíem.
Per tant, amb quina Champions es queda: Göteborg perquè és la primera o Eindhoven per la remuntada i per poder estar amb l’afició?
Per sort, no he d’escollir perquè les tenim totes dues! [riu] Però aquesta segona ha estat un cop sobre la taula, amb remuntada i amb tots els culers mobilitzats fins allà. La primera és especial, però aquesta ho ha estat inclús més.
La setmana passada, al ‘media day’, ens deia que no havien de canviar gaires coses perquè el que estaven fent els estava servint. I va dir: “No hem de fer res extraordinari.” Al final, sí que van fer una cosa extraordinària, que va ser remuntar un 0-2 de la forma que ho van fer.
Quan ens preguntaven què havíem millorat o què havíem canviat, el discurs era sobre un mateix tema: es tractava de tenir maduresa, experiència, actitud i mentalitat. És el que es va donar al partit. Òbviament, no ho vam provocar, es va produir així perquè al futbol passen aquestes coses. L’equip va demostrar que tot el que dèiem i sentíem era real. El que vam fer és molt difícil i té molt mèrit.
Després de Torí, com s’ha treballat aquest aspecte mental? Quin ha estat el procés?
És el que et dona poder viure aquestes situacions, com encaixar un gol ràpid en la final que et tregui del partit com ens va passar a Torí. Però saps que és futbol. Prens consciència que això pot passar, que poden venir moments bons i dolents, que patirem, que no sempre ens sortiran les coses o que no podrem fer el futbol que ens agrada durant 90 minuts. Simplement, es tracta de normalitzar aquestes situacions i fer un esforç per tenir tranquil·litat. Si no tenim la pilota o no van bé les coses, és normal, és futbol. Després hi ha el que vam fer al descans de mirar-nos l’una a l’altra i dir que ho podíem fer, que si algun equip podia aconseguir-ho érem nosaltres. Tenir confiança plena i ser positives. Dir que entraria el primer i després entrarien la resta.
Què li passa pel cap quan veu el 0-2 al marcador? Venen els fantasmes del passat?
No t’ho sabria dir, perquè et passen moltes coses i a la vegada no et passa res perquè estàs concentrada en el partit. Però quan vam parar al descans, vaig pensar: “Som unes desgraciades.” No mereixíem estar perdent per 0-2 perquè havien arribat dos cops, amb un golàs al minut 3 i un altre de cap i pensava: “Què han fet per merèixer aquest resultat?” Ens estàvem sentint còmodes i fèiem coses bé. Però teníem 45 minuts i ho havíem de deixar tot perquè ho podíem fer i ho vam fer.
Després del descans va canviar tot. Com van ser aquells 15 minuts? Van ser les jugadores les que van prendre la paraula?
Primer sempre parlem entre nosaltres mentre l’staff es reuneix. Aleshores va venir el Jonatan i ens va dir que no volia veure ni un sol cap cot. Era el que també dèiem nosaltres: queden 45 minuts, hem de fer un gol i, a partir d’aquí, anirà bé. Quants cops ho hem fet això? Era un discurs per tenir la mirada amunt i el cap fred. Necessitàvem ajustar certes coses, arribar més a l’àrea, creure-hi, ser positives i crear aquest ambient o aquesta atmosfera de dir que es podia.
Com definiria en una paraula el que va passar a la segona part, especialment en els dos minuts en què van empatar?
En una paraula? [Rumia] Fe. Ens ho hem cregut i està passant.
Van sentir alliberament?
Sí. És molt difícil guanyar i tens pressió perquè estàs al club que estàs. Les expectatives són molt altes i tothom espera que el Barça guanyi. Sents alliberament perquè acabes la temporada, no hi ha res més després d’això, i l’acabes d’aquesta manera, sabent que has fet la feina i que els resultats han arribat. És una sensació de benestar. Ho hem donat tot i, a sobre, hem tingut la recompensa.
Des del punt de vista personal, han estat dues temporades molt complicades per les contínues lesions musculars. La titularitat dissabte i el títol ho mitiguen una mica?
Poder jugar una final de Champions i guanyar-la és l’aspiració de qualsevol jugadora. Des que em vaig lesionar, vaig començar a fer feina sabent que aquests moments podien produir-se, que l’equip arribaria lluny. El que havia de fer era centrar-me a recuperar-me bé i, després, recuperar també la confiança de l’staff i sentir-me bé. És un premi molt gran, però no fa que oblidi el que he passat perquè crec que és important tenir-ho present. Penses que val la pena.
Va veure perillar la possibilitat de tornar a jugar aquesta temporada, tenint en compte totes les lesions que ha tingut?
Sí, i tant. Al final em venien moltes preguntes al cap: per què m’està passant a mi, què és el que no està funcionant, què estem fent malament i què hem de canviar. Són cinc lesions als isquiotibials en dos anys. És un problema i això pot posar en perill la meva carrera. Mentre estàs fora, el futbol i la gent avancen. Vaig pensar que no em podia quedar enrere, que necessitava estar bé i rendir. Aquestes pors hi són.
Parlem de noms propis. Un és el de Jonatan Giráldez, a qui es va veure visiblement emocionat i eufòric. Com ha estat la temporada per a ell i quin missatge els ha transmès al llarg de l’any?
Estava molt content, va ser una setmana especial per a ell perquè ha estat pare. El missatge és sempre el de sortir a competir i guanyar. Potser és el més competitiu de la plantilla, i mira que ho som molt, així que el seu missatge és clar.
L’altre és el de Patri Guijarro. Vostè la coneix bé. Van jugar juntes al Collerense i ara, des de fa uns anys, al Barça. Aquest any ha hagut d’adaptar-se a un nou rol i en la final va marcar dos gols i va guanyar l’MVP. Es devia alegrar molt per ella.
A vegades hi ha jugadores que sembla que estan infravalorades i, sens dubte, la Patri n’és una. No dins del vestidor ni dins l’staff, però sí fora. És una jugadora top. És de les millors 5 del món i ha demostrat que també pot ser una de les millors interiors del planeta. És una jugadora que et marca la diferència, sempre treballa i està a disposició de l’equip. És d’aquelles persones que quan li passen coses bones tothom se n’alegra i això diu molt d’ella. S’ho mereix. Ha estat una bona manera de tancar el cercle jugant com a interior, tot i que no sé què passarà! [riu] S’ho mereix més que ningú i totes estem molt contentes per ella.
Dissabte hi havia una excompanya seva, Melanie Serrano. Vam veure una imatge molt maca abraçant-se i fent pinya. Què es van dir?
Vam tenir la sort de poder estar una estona amb ella el dia anterior i vam posar-nos al dia. En el moment de l’abraçada, és més l’emoció i el gest que no pas les paraules. La Mel ha fet història al Barça, és un referent, la respectem i estem agraïdes a tota aquesta gent que ara no pot viure això i que ens ha ajudat perquè nosaltres puguem estar aquí avui. Va ser un moment molt bonic.
Quan va fitxar pel Barça encara no era professional. S’imaginava que podria viure tot el que han aconseguit?
No, és impossible imaginar-se això. Cada any se superen les expectatives. Ja no saps què has de pensar ni què pot passar. Quan vaig arribar sabia que venia al Barça i que era un gran club, però ja està. El que ha passat ha estat una gran sorpresa.
Han passat moltes coses en poc temps. Abans em deia que trigarien uns anys a ser conscients del que han aconseguit, però han tingut temps de gaudir-ho i valorar-ho?
És veritat que a vegades sembla que no tens temps perquè en el futbol tot va molt ràpid. Guanyes un partit i l’endemà ja tens entrenament. Aconsegueixes un títol i al cap de tres dies ja m’estàs jugant un altre. Tot passa tan ràpid que sembla que no pots gaudir-ho, però crec que hem après a valorar-ho i a intentar normalitzar les victòries, perquè no és normal el que estem fent i intentem donar molt valor a tot el que estem aconseguint.
Diumenge ja parlaven de tornar a celebrar una Champions l’any que ve.
Sí, és clar. L’ambició és màxima i l’aposta del club també. El que intentarem a partir de la pretemporada és fer la feina per tornar a ser el millor equip.
Té sostre aquest equip?
No, no en té i no seré jo qui l’hi posi.
Ara comencen les vacances, però és estiu de mundial. Quina és la situació de Mariona Caldentey?
No ho sé, ja veurem què passa. No vull dir res.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)