Tots els dirigents havien de ser franquistes, del règim, era obligatori a tot arreu. Però té una relació difícil amb el règim perquè aquest té la sensació que el Barça està integrant, encara que d’una forma molt difusa, la gent a la catalanitat. Els immigrants que venien es feien del Barça, per exemple. I el Barça és un equip guanyador en aquells anys, ho hem de tenir en compte. Després en aquesta relació de dificultat també hi havia que la gent havia vist el cas Di Stefano i creia que el règim estava perjudicant absolutament el Barça. Hi ha l’evidència que hi ha un equip del sistema i del règim, que és el Real Madrid, i el club enmig d’aquestes suposicions, dels privilegis cap al Madrid i dels seguidors, té una situació sempre molt ambivalent. Formalment no s’hi enfronta, és clar, però el Barça continua sent l’equip que va ser roig, que és català, que demana coses...

Sí. L’espectacle a la ciutat era Basora, César, Moreno, Manchón i Kubala, com va acabar dient Joan Manel Serrat a la cançó. I Kubala era el mite absolutament de tot.

Tota aquella zona on es va fer l’estadi eren camps i ara és el centre de la ciutat. La compra va ser extraordinària. El Barça sabia que per fer front als reptes que s’estaven ocasionant havia de vendre entrades i, per tant, havia de fer el camp més gran. El camp de les Corts tenia unes possibilitats de creixement molt difícils i és per això que marxen d’allà, però la garantia per fer el Camp Nou és vendre el camp de les Corts i aquí és on van aparèixer problemes urbanístics fins que el Barça va utilitzar els mateixos mecanismes per a la requalifació, com van fer en el seu dia el Madrid i l’Atlético, les trampes pròpies de la dictadura. No podien deixar penjat el Barça, la mateixa dictadura franquista s’adonava que no podia tenir una lliga sense el Barcelona.