Va ser un abans i un després. La cerimònia va trencar molts esquemes. Pablo Porta, aleshores president de la federació espanyola de futbol, va fer un discurs en què va estar més estona parlant en català que en castellà. També em va resultar curiós que es fessin molts balls típics de tot l’Estat i acabessin formant una gran rotllana per ballar una sardana, o que la lona amb la bandera d’Espanya fos pràcticament igual de gran que la senyera. No era normal en aquell temps. L’impacte més gran de tots va ser el colom de la pau. Aquest va ser l’emblema d’aquell mundial, i les imatges del Camp Nou es van seguir arreu.

Bèlgica feia un futbol d’escola holandesa. Jugaven el fora de joc a la perfecció i pressionaven moltíssim. Van sorprendre Argentina. Els van lligar de mans i peus. Hi ha una fotografia en què es veu Maradona envoltat de set belgues. La gent que coneixia el futbol europeu sabia que Bèlgica donaria guerra, i així va ser. El futbol argentí va ser molt parsimoniós perquè Menotti es va presentar amb un equip força veterà. Al final, el gol va arribar per una pífia d’Argentina força important.

Sí, també va ser un partit molt especial perquè va permetre que l’aficionat culer pogués gaudir del que en aquell moment era considerat el millor jugador del món. El camp era pràcticament ple. Va ser un gran dia.