Una possibilitat que podia donar-se. Veníem d’estar a una distància del Madrid que semblava inabastable, perquè, a més, era lliga de 2 punts. I vam arribar a l’última jornada amb possibilitats i et convidava a pensar “per què no?”. Però el normal era que no passés, ho teníem clar. I el que va passar, i com va passar, va ser agònic.

Parlàvem de la possibilitat. En el futbol passen aquestes coses; de fet va tornar a passar. En aquell moment el que penses és que, si havien dilapidat aquell avantatge, doncs podia passar. El que sí que teníem clar és que hauria estat imperdonable que no haguéssim estat a l’altura. Nosaltres, però, confiàvem en el que estàvem fent; jugàvem d’allò més bé, tothom estava ben despert i podia jugar qualsevol. El partit es podia complicar, però estàvem molt segurs de com jugàvem i teníem una confiança brutal.

Estàvem tots sobre el terreny de joc i pendents del que t’expliquessin. Molta tensió, i quan es va confirmar que érem campions, doncs va ser una explosió d’alegria quan nosaltres, pràcticament ja donàvem la temporada per acabada amb la consecució de l’anhelada copa d’Europa. Però arribar a aquell partit i tenir possibilitats de guanyar el títol va ser un guió impensable.